Pensaments, fets, experiències...

La tardor comença

2009-09-14T20:46:00.002+02:00

Fa una setmana que he tornat de vacances - ja em perdonareu si no he escrit abans- i ara, fa tan sols uns minuts me n'he adonat: la tardor ha començat.

Tornar a la feina, començament de curs acadèmic, mirar a l'agenda quin dia em comença el curs de flors de bach en el que m'he matriculat, agafar una jaqueta al sortir al matí, la pluja torrencial d'avui... no, no és això el que m'ha fet sentir que la tardor ja ens abraça.

Fa pocs minuts, he entrat a la cuina venint del menjador. La llum oberta de la cuina, un pot amb pasta bullint - el meu dinar de demà-, l'olor del sopar i les ganes de la dutxa nocturna... tot això m'ha fet veure que l'estiu s'acaba a poc a poc... avui s'ha acabat la jornada intensiva i tocava tornar a fer el dinar, avui les llums de la casa es quedaven obertes mentre em passejava d'una habitació a l'altra - a fora ja era fosc-, avui s'acaba el meu estiu particular.

Una sensació de melanconia m'ha recorregut el cos.
Un desig de que s'obrís la porta de casa m'ha passat per la ment.
Un somriure tímid s'ha dibuixat a la meva boca.

Benvinguda tardor!

Preparant les vacances!

2009-08-02T15:36:00.002+02:00

D'aquí una setmana ja serem a Delhi. L'Ìndia és un d'aquells països de la meva llista mental de llocs per visitar que fa més anys que hi era i d'aquí una setmana la tocaré, l'oloraré i la sentiré amb el meu propi cos.

Seran unes vacances especials i no només pel país. Tot el que envolta aquest viatge és especial.

Aquestes vacances són les primeres des de molt de temps on torno a tenir parella, però aquest cop no podrem viatjar junts. Estarem, això sí, en el mateix continent però vivint realitats motl diferents l'un de l'altre. A principis d'aquest any, quan vaig començar a pensar en aquesta destinació per les vacances d'estiu, me les imaginava amb tu... finalment les faré amb quatre amics més.

I aquesta és una de les altres coses que faran que aquestes vacances siguin especials. En un primer moment només havíem de marxar la Gemma i jo; després es va apuntar la Mercè, després de Setmana Santa en Jordi i fa un parell de mesos, la Rosa. Això semblarà El club de los cinco! Estic segura que ens entendrem molt bé i ens ho passarem molt i molt bé.

Aquest cap de setmana he avançat molt en els preparatius i pràcticament em queda posar les coses dins la motxila i anar cap a l'aeroport. I encara queden 6 dies per marxar!!

Un més d'agost a l'Índia, amb el cor a Japó i Canada... i Barcelona, és clar!

Aquest és el post número 100 d'aquest blog... qui ho anava a dir! Ens retrobem aquí mateix a partir del setembre. De moment em trobareu en el blog del viatge.

Bones vacances!

Per en Guillem!

2009-07-31T13:25:00.005+02:00

Felicitats guapo!!!!! Molta sort!

Quant de temps?

2009-07-29T13:31:00.004+02:00

Quant de temps necessitem per tancar etapes passades?
Quant de temps necessitem per passar un necessari dol?
Quant de temps necessitem estar sols per pensar i decidir el nostre futur?
Quant de temps passarà abans no ens enyorem de casa?

I mentrestant... què fan els demés?

Mentre tanquem, passem el dol, estem sols i ens enyorem... què fa la fotografia que hem deixat enrera? Es convertirà en una fotografia quieta o en moviment? Com ens rebrà quan tornem?

¿Todavía tienes frío? Bueno,
Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar.
Imagina una calita, yo te sirvo una clara
es verano y luce el sol, es la costa catalana
y estamos tranquilos, como anestesiados
después del gazpacho nos quedamos dormidos (...)
Vivan las noches, el sol, la sal en tus labios

Enero en la playa - Facto Delafé y Las flores azules

Connexions globals

2009-07-28T15:56:00.002+02:00

Avui tinc un "dia patidor".

Per molt que sé que no hi ha raons per patir, per diaris que he llegit i on no he vist cap desgràcia... avui tinc el dia patidor.

Alguns amics m'han dit que la culpa la tenim nosaltres mateixos per estar connectats constantment. També li hem de donar les culpes a internet, que és qui ens ho permet.

I és que sense saber res des de dissabte al vespre, matí de diumenge en horari Vlodivostoquí, i sabent que les properes 36 hores es passarien en un ferry camí de Japó i que aquest ferry arribava avui al matí (matinada d'ahir en horari barceloní) m'ha donat per patir avui.

Potser si no estéssim tan connectats avui no patiria.. però qui no vol estar connectat? jo no seré la primera que aixequi la mà. Segur que no s'ha trobat un connexió per a escriure, segur que estem cansats del trajecte, potser estem de farra per tokio amb el nou amic català... mil i una raons fan que no hi hagi noticies.
Però com diuen en anglès:

No news, good news!!

Doncs això, a disfrutar! i jo, a no patir tant ;)

Llibres...

2009-07-14T12:51:00.005+02:00

Aquestes setmanes estic recuperant l'hàbit de lectura que tenia una mica, només una mica, apartat. El fet d'estar sola a casa i tenir jornada intensiva ajuda i aquests últims dies de descans a casa encara més.

Els dos últims llibres que he devorat han estat "Somnis des de l'harem" de Fatima Mernissi i "Un home a les fosques" de Paul Auster.

No havia llegit res de Mernissi, sí que n'havia sentit a parlar i ara espero que la facin honoris causa a la UOC per anar-la a veure. El llibre ens presenta un harem desconegut per nosaltres, on ella va viure durant la seva infància. Un llibre reivindicatiu i de fàcil lectura.

De l'Auster em llegeixo tot el que publica. En soc fan. I aquest llibre comprat ara fa uns mesos, me l'he llegit en un parell de nits. Extraordinari. Tot passa en una nit d'insomni d'un home gran. Ens fa plantejar moltes coses sobre les guerres, sobre els soldats que s'hi veuen obligats a anar o els que hi van per guanyar diners i sobretot és una forta crítica a l'administració d'en Bush. Molt recomanable.

Avui n'ataco un altre: "Un pacto de amor" d'Anna Ferrer. L'esposa del ja desaparegut Vicenç Ferrer ens narra la història de les seves dues vides unides per sempre més a l'Índia. Aquest llibre me'l va oferir algu per Sant Jordi amb qui tinc precisament això: un pacte d'amor.

Cançons que fan plorar...

2009-07-07T21:41:00.003+02:00

Hi ha cançons a la vida que ens fan plorar. Des que escolto els primers acords fins que se m'erissa la pell, passen pocs segons...

En tenia algunes de controlades des de fa anys:

- "Todos los patitos", no sé si es diu així però la llegenda familiar diu que en els meus primers aniversaris si em cantaven la típica cançó d'aniversari feliç em posava a plorar. Fa anys, molts, que això no passa però ara, quan escolto el "todos los patitos se fueron a nadar. Y el más pequeñito...", em desfaig en llàgrimes.

- "Amics per sempre". Ho sé, pot resultat ridícul. Una cançó de Los Manolos em fa plorar. Però per a mi l'estiu del 92 va ser un punt d'inflexió, un moment de canvi, viure experiències que mai oblidaré. Aquella cançó em porta directament a una nit de mitjans de setembre, entre mil·lers d'ateltes paralímpics i els que durant més de vint dies van ser els meus companys, els voluntaris. És inevitable, un "Amics per sempre" em fa brollar les llàgrimes en un tres i no res.

N'hi ha moltes més però aquestes dues són les que més podria destacar entre les cançons que em fan plorar. Ni grans obres mestres clàssiques, ni grans hits mundials... un parell de cançons "casolanes" que per a mi són especials.

Fa uns moments n'he descobert una altra. Crec que la tenia oblidada perquè ja havia plorat escoltant-la, però ho havia oblidat. Fa uns minuts intentant trobar algunes notícies he enganxat el moment final de l'homenatge a Michael Jackson. Molts cantants i familiars (els seus fills dels que mai havíem vist la cara també) cantaven el "Heal the world". I puf!!! els meus ulls semblaven les catarates del Niàgara!

Aquests dies però, com que estic especialment sensible, estic intentant evitar escoltar cançons que poden provocar més llàgrimes. Ja ho sé que és bo plorar, però potser no cal patir massa, oi? Així que, per raons de molt a dins, fa un parell de setmanes que ni Pastora, ni Facto, ni molt d'Antònia Font. Hi tornaré, no patiu...

En fi, si algun dia torno a fer un altre post sobre les cançons que em fan plorar, aquesta també haurà d'anar entre les destacades.

De totes maneres, seguiré pensant-hi, segur que n'hi ha alguna més.

Sense paraules...

2009-07-03T16:37:00.001+02:00

En Nika passa algunes estones últimament amb gest d'enyorança...

Les flors del meu jardí

2009-06-30T19:00:00.000+02:00

El temps passa.

El que eren unes llavors al principi de la primavera, ara són unes precioses campanetes liloses.

Temps fugit... heuresement!

Nicaragua turística

2009-06-29T20:19:00.000+02:00

Avui tornant cap a casa a quarts de tres, m'he quedat parada en un semàfor darrera un bus turístic. Una imatge m'ha fet saltar el cor i no estava segura de creure el que estava veient: la catedral de Granada, m'ha sorprés conduint i no m'ho podia acabar de creure.

Per primer cop, he vist una publicitat de Nicaragua. M'he quedat sorpresa, aturada... i per fi, he pogut reaccionar.

Nicaragua és un d'aquests llocs on els turistes fan d'això mateix perquè ja que hi són no volen marxar sense conèixer una mica el país. A Nicaragua no hi anem a fer de turista, a Nicaragua hi anem per recordar la revolució, per xerrar amb els sandinistes, per formar part d'una brigada, per intentar viure una de les històries més appassionants de llatinoamèrica. Fer de turista a Nicaragua, fins avui, era un petita part d'un gran viatge.

I a partir d'ara Nicaragua podrà rebre turistes de debó. D'aquells que van amb la càmera a tot arreu, d'aquells que agafen un avió d'anada i tornada per a posar una xinxeta de color en el seu mapa mundi de països visitats.

Potser és el primer d'aquests països pocs visitats per motius turístics que ara s'obren al món. El Salvador n'és un altre cas. Fa dos anys visitant les ruïnes de la Joya de Cerén, la Pompeia d'Amèrica (el nom ja ho diu tot) el guia que em va mostrar aquell increïble paratge em deia que tot el que hi havia sota els meus peus rodejats d'herbes, plantes i arbres era un poblat maya enfonsat sota les cendres del volcà Laguna el 595 DC. El guia em deia que el govern no té o no vol tenir diners per a seguir amb les excavacions i que si vinguéssin més turistes com jo ho era en aquell moment, segurament els treballs podrien continuar.

Potser en aquest cas l'entrada de turistes al país podria beneficiar l'economia salvandorenya, però avui que veia l'anunci de turisme de Nicaragua, egoistament he pensat que prefereixo una Nicaragua, Nicaragüita sense massa turistes, sense haver de reservar lloc per dormir a Ometepe, sense que perdi aquella "innocència" de ser un país encara verge pel turisme.

De tota manera, aquests país em té el cor robat i mai pararé de recomanar-vos una visita. Així que sigui de la manera que més desitjeu, no us perdeu l'oportunitat de conèixer el país negre-vermell.

Nova etapa

2009-06-26T12:36:00.000+02:00

Ahir al matí em va dir "Aprofita aquests sis mesos. A la vida en tenim uns 160 o 180 només d'aquests períodes" i després va pujar al tren.

Aquest primer dia d'aquesta etapa que pot arribar a ser de sis mesos ha començat amb la rutina diària d'anar a treballar. A la feina tot eren mirades per trobar la meva…

Després a casa, una tarda qualsevol i un vespre d'enyorança. Va ser quan va marxar el sol, asseguda al sofà vermell acaronant el gat que va venir un petit diluvi… arranjat per un petit missatge al móvil des de París.

I sí, aquesta nova etapa, l'aprofitaré i tant! Al juliol un curset de reflexologia podal, a l'agost el viatge a l'Índia, al setembre la fira de teatre de Tàrrega, la Mercè, els 33, a l'octubre començo el curs de flors de bach... i tot això rodejada com sempre d'amics i amigues que mai em deixen sola.

I és amb alguns d'ells que avui marxem a la Cerdanya, a Ur per passar el primer cap de setmana d'aquesta nova etapa junts.

Nova etapa sí, però amb ganes de que comenci ja la següent. Amb ganes de veure't.

Fins aviat

2009-06-24T21:19:00.000+02:00

Falten molt poques hores pel comiat a l'estació. Menys de dotze i ja arriba l'enyorança.

Haurà d'acabar la primavera, passar tot l'estiu i la tardor per a tornar-te a abraçar.

Demà comença una nova etapa. A l'estació comencen sis mesos dins un iglú descongelat.

Avui no és un dissabte qualsevol...

2009-06-20T12:27:00.000+02:00

Em llevo quan la pluja acaba de mullar els carrers, agafo la moto i marxo cap a la feina. Avui, com cada semestre, em toca fer guàrdia d'exàmens fins a la una. Però avui no és un dissabte qualsevol.

Aquest dissabte em planteja un retrobament entre amics de la facultat, un trobada de comunicadors. Algunes cares les vaig deixar de veure fa 11 anys, d'altres hem anat seguint-nos la pista o ens hem retrobat inesperadament en els carrers de Barcelona, però per coses del destí, amb molts pocs ens hem vist en tots aquests anys. Avui sembla que ens ajuntem una vintena. El migdia promet.

I perquè fem un dinar? Doncs perquè algunes d'aquestes velles amistats ara són pares i mares i pels horaris dels nens anava millor fer un dinar. Serà estrany... tinc ganes de veure els meus companys que vaig deixar amb 21 anys, aquells amb els que sortíem cada dijous, divendres i dissabte durant 4 anys, reconvertits en pares i mares de família.

Avui no és un dissabte qualsevol... perquè és l'últim dissabte que ell està aquí. Per passar un altre dissabte, o un diumenge, o un dilluns... caldrà esperar uns quants mesos. El seu viatge s'acosta, només queden sis dies i el rellotge de sorra del meu cap va esgotant els grans de sorra.

M'agraden els dissabtes que no són com qualsevol altre dissabte.

Un pensament per Vicenç Ferrer

2009-06-19T10:58:00.000+02:00

Aquesta matinada ha mort Vicenç Ferrer.

Ha mort i serà enterrat a Anantapur, on ha passat 50 dels seus 88 anys de vida.

Un pensament per a ell.

Ara cal que entre tots seguim posant granets de sorra al seu gran somni.

Dies estranys...

2009-06-11T17:40:00.000+02:00

Aquests últims dies són ben estranys.

Tenim el cap a les vacances, en els grans i llargs viatges, i deixem el present una mica de costat per a viure en aquest futur gairebé immediat.

I després?

7 mesos, 1 mes, 6 mesos...

2009-05-25T12:45:00.000+02:00

Tenim la sensació que el temps passa depressa o a poc a poc depenent de que estem vivint, de com ho vivim, del que sentim, del que ens passa.

Aquests últims set mesos han passat molt depressa. Un principi amb incògnites, amb dificultats, un viatge a la fi del món pel mig, unes festes de Nadal, un cap d'any sorpresa a Colliure, dos pisos per a viure, caps de setmana a la muntanya i a la platja, alegries i disgustos -molt més dels primers que dels segons-... 7 mesos, 210 dies...

Avui falta un mes pel gran viatge. Tu marxes a recórrer món, a viure experiències fascinants, a conèixer gent, a pensar, a escriure, a veure, a VIURE!! Només un mes, que passarà ràpid, entre els preparatius, entre nervis, somriures i alguna que altra mirada trista.

I d'allà en endavant sis mesos, 180 dies, moltes, moltíssimes hores... per a fer créixer aquest projecte que tenim entre mans. Sis mesos de mails, d'skype o messenger, de postals des de l'altra punta del món, de viatge a la India mentre tu estàs al Japó, d'enyorança i d'alegria per cada 1 teu a la safata d'entrada del correu.

El temps, sempre el temps... sempre corrents, tic-tac, tic-tac!

Pensar, dir, fer

2009-05-18T15:42:00.000+02:00

Per quina raó a vegades és tan difícil posar en pràctica aquests tres verbs en moments simultanis?

Pensar és un moment íntim, on sovint decidim allò que volem fer posteriorment. Aquest pas és el més fácil de tots. El nostre cap està pensant moltes hores al dia. Pensar, somiar...

Dir és verbalitzar allò que hem pensat abans.Ens ajuda a comunicar-ho als altres, ens ajuda a convercer-nos a nosaltres mateixos de la decisió presa.

Fer és el més complicat. Podem pensar, decidir i explicar però fins que no actuem, tot queda en un possible acte mai realitzat.

Pot ser difícil en algunes situacions el "fer" però aquest és l'últim pas, aquell que farà visible el nostre "pensar". Aquell que ens farà sentir feliços o desgraciats fent-lo. Però mai ens hem de quedar sense fer res del que hem pensat i decidit.

Amigues

2009-05-14T10:53:00.000+02:00

Reconforta saber que tens amigues disposades a presentar-se a casa amb el sopar sota el braç per veure el partit de Copa, el dia que tu no estàs massa animada per a sortir a un bar.

Gràcies nenes!

S'ha apagat l'Antonio Vega

2009-05-12T13:26:00.000+02:00

L'Antonio Vega ha mort avui... sempre ens quedaran aquelles cançons com La chica de ayer o El sitio de mi recreo...

Detalls

2009-05-11T12:24:00.000+02:00

Cada persona és un món. Això ho sabem des de molts anys, a base d'experiència, d'observació o del que ens diuen els altres.

I cada persona considera detalls, simples tonteries o assumptes d'importància màxima algunes de les coses que ens passen diàriament.

Hi ha persones que donem molta importància -potser massa?- a un mail, sms, trucada que ens costesten. Quants cops no hem pensat davant una ràpida resposta que ens aprecien, que pensen en nosaltres, que no tenen més res a fer que contestar-nos -la velocitat també és un plus-. I, quan ens comencem a posar nerviosos? Quan passen més de vint minuts sense tenir noticies... i després de la mitja hora ja ho donem per perdut?

Hi ha d'altres en canvi que no li donen cap mena d'importància a aquests detalls. El complicat és doncs, saber com és cada persona i què pensa o com reacciona davant d'aquests detalls. Detalls o coses cabdals depenent de cada un.

I n'hi ha moltes més de coses que ens passen en les relacions amb els demés: Qui no ha patit una bronca grossa amb una amic al que li havies deixat no se quins llibres i ara per a tu el més important és recuperar-los? Aquells que hem trencat algun cop una relació, sabem com n'és de dolorós recollir les coses personals, però encara ho és més, repartir aquelles coses "dels dos". Perquè ho eren i són dels dos... però quan "els dos" s'acaba, bé n'hem de fer alguna cosa de tot allò, no?

Aquests només són alguns exemples per a alguns sense importància, per d'altres al contrari... coses que ens fan reflexionar sobre com són les persones que ens envolten, que ens fan reaccionar fins i tot diferentment de com reaccionaríem naturalment si no fos perquè sabem com ho viu l'altre.

Què complicats que som tots plegats!

Per fi!

2009-05-06T10:24:00.001+02:00

Ja el tinc entre les mans! No sabeu la ilusió que fa...

El 14 de maig ja estarà a les llibreries i de moment es pot comprar online a EdiUOC

Un vespre

2009-04-22T09:50:00.000+02:00

Arribo a casa a quarts d'onze de la nit, després d'estar ballant flamenc durant més d'una hora i mitja; em trobo la porta tancada sense clau; només una tènue llum ilumina la casa; una olor de crepe surt de la cuina; m'hi acosto i allà està la persona a la que estimo cuinant alguna cosa després d'haver jugat amb el gat...

Ahir no podia desitjar res més.

La febre de Sant jordi

2009-04-21T16:15:00.001+02:00

Ahir a la tarda vaig anar al FNAC a aprofitar un 4 per 3 en llibres que tenia des de fa temps... semblaven els dies previs a Nadal!

Tots els passadissos, estands i caixes eren ben plenes de gent... i això que hi ha crisi ;)

Aquest any he decidit no passejar pel centre de Barcelona, ja fa alguns anys que m'atabala tanta gent que hi ha i aquest any em quedaré a la ciutat on visc per passejar per la seva rambla. Ja us explicaré què tal.

De moment, us deixo amb els llibres que em vaig comprar ahir:

La guia del nord de la Índia, pel viatge d'aquest estiu; un còmic, "Kiki de Montparnasse"; una biografia, "Junto a mi pueblo, con su revolución" i uns contes, "Los más bellos cuentos zen" :

Un pensament

2009-04-20T16:22:00.000+02:00

Sovint no es qüestió de generositat o d'egoisme sinó de ser justos.

I sovint ho oblidem...

Dies de relax a Menorca

2009-04-14T17:26:00.000+02:00

Una illa, el mar per tot arreu, el vent de Favàritx, les flors grogues al costat de la carretera, les vaques i els bens pastorant, dos cotxes, deu amics, uns dies meravellosos... Menorca!

Així he passat aquests dies de vacances, entre amics i riures, entre sol i pluja, entre partits de futbol i bàsquet, esmorzant carn i xua i formatge, comprant abarques, menjant ensaimades... sis dies de bon humor i felicitat.

Ara ens queden mil i una anècdotes, bromes, records, fotografies comentades al picassa o al facebook, i moltes ganes de tornar a viatjar junts.

Per a vosaltres, un somriure.

Elena-na

2009-04-07T12:55:00.000+02:00

M'acaben de recomanar una cançó i el seu videoclip: ">

Uau!!

Lunes

2009-04-07T10:53:00.000+02:00

Torno a estar enganxadíssima a Pastora, si és que algun cop m'hi he desenganxat.

Avui us deixo amb Lunes.

Si el amor se contara como se cuenta el tiempo
Si mis besos se sumaran a tus besos un momento
Si fuera posible eternizar tó lo que siento…

No habría ni un despertar con intriga en mi vía contigo
No habría esperanza de hacerlo más grande, estaría parao.
-y estas cosas no se pueden parar-
no habría dudas ni broncas, ni perdones romanticones
no habría eso que adoro, que es mi tesoro,
despertarme y encandilarme cada mañana de ti.

Si el amor dibujara paisajes en mi cuerpo
Estaría bañao con tu imagen en cada surco, en cada puerto.
Si fuera posible descifrar to los misterios…

Diumenge de rams, cafè amb llet i l'Oliver

2009-04-05T16:27:00.000+02:00

Aquest diumenge he despertat sota el sol. Mitja hora abans havia obert els ulls enroscada en els llençols però, ha estat quan he sortit al feble sol de la primavera que ja comença, que he despertat del tot.

Amb el diari sota el braç, he segut a la terrassa de la cafeteria que més m'agrada de la plaça ara que, de nou, ha obert les portes fins la tardor. "Un cafè amb llet i un troç de coca, si us plau".

I mentre llegia, la plaça s'ha anat omplint de gent de mil colors, tots ells amb un semblant element a les mans: les palmes, palmons, o llauré. Arremolinats a l'escenari de la plaça han esperant la sortida dels sacerdots de l'església. Aquest diumenge assoleïllat de rams, beneiríen la palma sota el mateix sol que m'escalfava la cara.

Mil·lers de records de diumenges de rams passats m'han vingut a la ment. Cambrils, les onades, la mare mudant-me per l'ocasió, el pare acabant de decorar la palma, els avis fent fotos, la benedicció de la palma i la passejada pel port... dues llàgrimes m'han fugit dels ulls.

I tornant a casa, pensant en les properes vacances a Menorca amb un bon grapat d'amics, he volgut escoltar les magnífiques cançons d'en Joan Miquel Oliver.

I aquí estic, viatjant dins el seu univers... potser fugint una mica del meu.

Manuals de vida

2009-04-01T17:03:00.000+02:00

Quants cops hem sentit a una parella que acaba de tenir un fill preguntar-se on és el manual d'aquella cosa tan petita, tan delicada i que tant depen d'ells? Segurament és aquest un dels manual més reclamats en veu alta, però n'hi ha molts d'altres que es reclamen en veu baixeta per que els del nostre costat no se n'enterin molt.

Manuals d'adolescència, manuals d'enamorament, manuals de convivència, manuals de separacions, manuals per aprendre a perdre els nostres grans, manuals per tractar a un incòmode company de feina, manuals de...

I com no n'hi ha cap d'aquests manuals, hi ha moments, hi ha situacions, on no podem controlar res, i com a solucions hi ha els consells dels qui tens a prop i el mètode "assaig-error". Segur que n'hi ha més, però crec que aquests són els més utilitzats.

Els consells dels amics, de la família, de les persones que ja han passat per allò, ens els hauríem de prendre com un test d'usuaris. És a dir, davant d'un mateix problema veure i saber com reaccionen els demés i d'aquí, extreure'n conclusions i aplicar-ho a la nostra experiència.

El mètode assaig-error, és potser més arriscat. Però si s'és ràpid de reaccions, si els errors no t'afecten tant com per tornar-ho a provar, també pot ser un mètode vàlid.

Ningú ens ensenya a fer moltes de les coses que ens trobem durant el camí de la vida. Ho hem d'experimentar, patir, fruir, nosaltres solets. I molt sovint ens equivoquem, però cal saber reaccionar a temps i prendre una nova iniciativa.

Quan hi ha sentiments barrejats pel mig - i on no n'hi ha?- encara es complica més i, sovint la por a fer mal a l'altre ens fa ser més prudents a uns i més kamikaces als altres. És en aquestes condicions que un nou manual ens aniria bé, un manual que ens pogués explicar com fer les coses que desitgem sense que afectin massa a aquella persona o persones estimades.

Perquè molts cops l'eqüació no és de segon grau sino de tercer, i hi ha més gent implicada. I quan un dels elements balla, els altres dos o tres o mil també ho fan.

Dóno gràcies a que no existeixen aquests manuals de vida, amb ells, la vida seria massa simple, sense emocions, sense camins amb diferents sortides...

Un viatge monstruós

2009-03-13T10:20:00.000+01:00

Del 8 d'agost al 5 de setembre marxo a la India.

Ja està decidit i el bitllet comprat des d'ahir a la tarda. Ara només fa falta preparar TOT el viatge.

Ara ens toca a la Gemma a la Mercè i a mi, començar a llegir llibres, guies, revistes, articles... tot allò que ens ajudi a preparar aquest viatge monstruós.

Anirem al nord o al sud? ara mateix creiem que al nord, per veure el Taj Majal, la regió del Rajastán i potser una escapadeta al Tibet... qui ho sap?

Tot està per decidir, tot està per planejar, però des d'avui mateix tinc un dit del peu allà.

India...

Yes I can

2009-03-05T21:46:00.001+01:00

Aquest matí he anat a visitar a la doctora de la feina per una faringitis que arrossego des de fa alguns dies. Aquesta doctora m'agrada, més que pel que et pugui recomanar - que també, perque sempre intenta donar-te remeis naturals- sinó també per com és, per com t'escolta, per la poca pressa que té per parlar amb tu.

I avui he aprofitat per fer-li una pregunta que fa anys, molts anys que penso i a la que ara em vull començar a enfrontar: "Perquè tinc tant de terror als metges?". Por que fa que em bloqueji quan hi vaig, que em maregi i acabi per mig desmaiar-me, cosa gens agradable pel metge i molt menys per a mi.

Si ella llegís això em diria que començo malament, hauria d'haver dit "perquè em poso nerviosa quan vaig als metges?". I és que després de fer-li la pregunta i aclarir-li que ni soc hipocondríaca, ni tinc por a morir -més enllà de la que tothom pugui tenir-, ni he viscut cap trauma de petita, ella m'ha dit que he de començar canviant la manera en què expresso el tema. No he de tornar a dir que tinc por, terror, horror als metges (pobrets!) sino que he de començar a verbalitzar que em posa nerviosa anar-hi.

Bé, ho intentaré, igual que intentaré escriure una mica sobre el tema i fer-li visites de tant en tant per tal que ella em faci "alguna putada" tal i com ha dit. I així anar-me acostumant...

Fa una estona tornava a casa amb la moto, temerosa de que el vent em fes tombar o creuar-me de carril, pensant. Ja sabeu que és un dels llocs on més penso i... he vist, en certa manera la llum al respecte. He pensat que la doctora tenia raó en moltes coses.

De petita mai se'm van donar bé els treballs manuals. Encara recordo com demanava ajuda al meu pare - que és un manetes- per a qualsevol cosa que hagués de fer. Em venen imatges d'una maqueta d'una casa que em va (ajudar a) fer per l'assignatura de pretèncnica del cole.

Des d'aleshores mai he intentat fer res que tingués un component manual perquè se que soc nul·la amb les meves mans per a fer qualsevol cosa d'aquestes. Per tant, per molt que em regalessin un set de mosaic, encara el tinc per estrenar i mai he intentat fer res una mica creatiu en aquest aspecte.

Fins ara.

Abans del Nadal vaig acompanyar a un parell d'amigues a una tenda de manualitats i vaig sortir amb un kit per a principiants de decopatch. Una tècnica que consisteix en fer trocets d'un paper per enganxar-lo en alguna superfície com si fos un collage. He tingut el kit a la vista durant dos mesos i la setmana passada m'hi vaig enfrontar.

En menys d'una hora tenia un bonic marc de fotos decorat amb aquest paper i fa un parell de dies vaig decorar un mirall per a regalar-li a ma mare. Ara no paro de pensar en quines coses més podria fer amb aquesta tècnica a la que m'ha costat acostar-mi i de la que tan ben parada n'he sortit.

I ara ja puc dir que faig decopatch i ja no puc tornar a dir que no tinc manetes pels treballs manuals. Almenys per aquesta tècnica en tinc.

Estava tan convençuda de la meva nul·litat en el tema que durant anys m'he resistit a provar-ho. Ara que sé que puc fer alguna cosa, estic satisfeta amb mi mateixa i no ho tornaré a dir.

I estic totalment convençuda que amb els metges he de fer igual. Segurament l'últim anàlisi de sang me'l van fer a l'època on el meu pare em feia la maqueta i ara que estic començant a superar i a convencer-me de que puc fer coses amb les meves mans, començo a pensar que puc anar als metges sense muntar el numeret.

Sí, jo puc!!

Te odio

2009-03-05T17:30:00.000+01:00

Fa uns dies em van recomanar el grup "Los seis días", i en especial, una cançó: Te odio.

Aquí teniu el seu myspace. Disfruteu-ho.

Escriure, somiar, viure

2009-02-23T12:04:00.000+01:00

Més de dos mesos sense escriure. L'any 2008 va marxar i el 2009 ha començat sense que ni una sola paraula s'hagi escrit en aquest blog.

Suposo que ja és això tenir un blog. Tens èpoques en les que hi desitges escriure totes i cada una de les coses que et passen i en d'altres moments ni hi penses. A mi em passa sovint, crec que normalment acostumo a escriure aquí en moments ni massa bons ni massa dolents. Prefereixo guardar-me els moments delicats per a mi.

En aquests dos mesos d'ausència ha passat una mica de tot: bon començament d'any, hospitalitzacions familiars, finalitzar el llibre del viatge, maldecaps, pernilades i retrobar-me amb sentiments que havia gairebé oblidat.

El meu avui ha canviat i ara, davant meu, tinc noves incògnites que fa mig any ni em plantejava. Fa unes setmanes pensava haver aconseguit la serenitat, la tranquilitat i tot allò que feia temps que buscava però el destí sempre em té preparada alguna sorpresa que d'inesperada et deixa sense paraules.

I el destí, o el que sigui que fa que les coses canviïn, es girin i evolucionin com ho fan, ens obliga a vegades a posar el fre, a mirar-nos la situació des d'una mica més amunt, ens obliga a replantejar-nos un i mil cops si el que tenim al davant ens agrada o si somiavem en alguna cosa diferent.

Somiar... aquests darrers dies és una paraula que sento massa sovint. Tots somiem i ens sentiríem desgraciats si no ho poguéssim fer. Però, no és un pèl massa perillós somiar constantment? No és millor aturar-nos i disfrutar del que tenim a tocar de mans? No podem caure en el parany de no estar mai satisfets amb el que tenim?

Somiar en el futur desitjat és necessari però viure el present, disfrutar-lo, aprendre'n és bàsic per a construir el futur que volem.

Serre- moi

2008-12-18T17:15:00.000+01:00

Una guitarra comença a fer sonar els primers acords d'una cançó estimada i odiada al mateix temps.

La cançó sona a més de mil kilòmetres d'on la vaig escoltar per primer cop, amb una companyia diferent a la primera vegada, en un lloc més petit, a prop de casa. Un cop la lletra comença "Embrasse moi dessus bord, viens mon ange retracer le ciel, j’irai crucifier ton corps, pourrais-je depunaiser tes ailes ?"...

... la meva ànima marxa cap allà, quatre anys enrera, una primavera parisina, freda encara, fent cua en el Zenith per veure a Tryo.

Només per aquest instant on el passat, el present i el futur es barallaven dins el meu cap per ser el màxim protagonista del moment, només per aquests segons de felicitat i serenitat, ja va valer la pena anar al concert.

Un diumenge qualsevol...

2008-12-15T12:30:00.000+01:00

Un diumenge de gairebé hivern, l'escalfor d'una cafeteria a quarts d'alguna hora matinera, veure com el sucre s'enfonsa entre la crema del cafè amb llet, un diari entre les mans i bona música de fons...

Un diumenge qualsevol...

Vacances!!

2008-11-03T16:14:00.000+01:00

Ja estan aquí, ja soc a poques horetes d'agafar l'avió. I com us vaig prometre faig un post de comiat.

Aquests dies han passat fent preparatius d'última hora. Sembla mentida que quan vam comprar el bitllet tinguéssim tant de temps per davant i que aquests dies tingui la sensació que em falten mil coses per fer.

Toco el viatge dels meus somnis amb la punta dels dits i encara no m'ho crec del tot!!

Bé, sabeu que us enyoraré a totes i tots.

Intentarem anar actualitzant el blog. Ens veiem, doncs, allà.

Un petó!!

A una setmana del gran viatge

2008-10-28T23:25:00.000+01:00

Aquests dies passen entre hores de feina i els preparatius del viatge.

Tot just avui només queda una setmana per començar el gran viatge a la fi del món. Tot just en una setmana estaré ficada en un avió que em portarà cap a Xile (passant abans per Frankfurt i Sao Paolo).

I aquests dies tot comencen a ser nervis i molts preparatius.. roba, càmera fotos, últimes reserves, comiats (malgrat sigui menys d'un mes) de família i amics... uf... estic estressada però ja m'agrada aquesta sensació.

Prometo acomiadar-me i recordar-vos, abans de marxar, que mireu de tant en tant el blog del viatge, no sigui que hagi escriut alguna cosa ;)

Casualitats

2008-10-23T17:03:00.000+02:00

Hi ha dies que penses que tot està lligat en certa manera, que un sol moviment o pensament pot moure les coses de la teva vida i dels demés.

Avui m'ha passat alguna cosa així.

Primera part:

Ahir al vespre, mentre era a casa, escoltava el grup francès que més m'agrada des que ara fa 7 anys vaig conèixer a qui va ser la meva parella durant més de quatre anys. El grup es diu Tryo i són fantàstics.

Doncs bé, ahir vaig trobar un video de la cançó "Serre moi", un concert acústic i me'l vaig mirar i remirar un munt de cops. El vaig penjar la facebook també.

Segona part:

Aquest matí i després de més d'un any sense saber res de qui més vaig estimar profundament durant anys, ha aparegut amb un curt mail recomanant-me que abans de marxar a Xile (el seu país) em miri un documental. I és clar, s'han remogut moltes coses dins meu.

Tercera part:

Just quan estava responent el seu missatge, he rebut una newsletter de Tryo amb els concerts que faran aquest hivern. He mirat quan tocàven a París per veure si em coincideix amb algun cap de setmana on puc fer una escapadeta i ... he vist que el 16de desembre toquen a Barcelona.

No he trigat més d'un minut en comprar-me l'entrada, amb els dits tremolant d'emoció.

Coincidències...

Pensaments inconnexos

2008-10-20T20:51:00.000+02:00

Aquests dies no paro d'escoltar Pastora, suposo que ho fa en part perquè falten pocs dies pel concert, però sobretot perque les lletres d'aquest grup que he conegut aquest any sempre tenen alguna cosa a dir-me.

Avui us recomanaria que aneu a un post de juliol (tampoc es tracta de repetir les coses) que es diu "Sólamente una vez" on hi ha la cançó "Desolado". Senzillament preciosa. Però n'hi ha tantes altres... Dia tonto, La vida moderna, El mundo interior, 1000 kilómetros, Planetes marins... uf... gràcies Rosa per fer-me'ls conèixer!!

Aquests dies, a poc més de dues setmanes de marxar de viatge, sento que se'm faran eterns. El meu viatge a la fi del món està a tocar dels dits i em penso que encara no m'ho crec. Que fins que no aterri a Santiago i olori, senti, vegi el que hi ha al meu voltant, no m'ho podré creure.

A vegades podem dir les coses mil i un cops, per escrit, verbalment però fins que no ens hi trobem no sabem mai què ens passarà. No us ha passat mai?

Aquestes setmanes he estant ben enfeinada i avui és el primer dia que arribo a casa i no tinc res més a fer que no sigui, a part de les típiques "tareas del hogar", acaronar en Nika, escoltar música, escriure una miqueta aquí, agafar la guia de Xile i transportar-me mentalment...

Ahir per a celebrar el meu primer cap de setmana lliure, vam fer una excursioneta fins el Montcau i La Mola. Un passeig (vaig amenaçar en no tornar a parlar al nostre estimat guia si em feia grimpar molt) que em va oxigenar, relaxar i em va fer sentir molt bé.

Tot i amb això, fa uns dies, pocs, poquets que tinc una sensació dins meu que no sé molt bé com expressar en paraules: el sentiment d'haver perdut quelcom que mai no vaig tenir.

Grandes despedidas

2008-10-19T21:47:00.000+02:00

Dijous vaig a veure Pastora... i per anar fent boca...

Me equivocaría otra vez

2008-10-16T10:37:00.000+02:00

Avui una cançó... per que tots ens equivoquem de nou...

Llibres pel viatge

2008-10-15T10:13:00.000+02:00

Em queden menys de tres setmanes per a viatjar a la fi del món.

I penso que quan hi arribi he de tenir entre les mans una bona lectura o dues o ...

Així que em permeto, des d'aquest espai que llegiu de tant en tant, demanar-vos que aquest cop sigueu vosaltres els que em permeteu llegir-vos i que em recomaneu alguna lectura per aquest viatge.

Així doncs el post és vostre.

Gràcies!

La importància de les coses

2008-10-12T15:43:00.000+02:00

"Et il revint vers le renard:

"Adieu, dit-il...

- Adieu, dit le renard. Voici mon secret. Il est très simple: on ne voit bien qu'avec le coeur. L'essentiel est invisible pour les yeux.

- L'essentiel est invisible pour les yeux, répéta le petit prince, afin de se souvenir.

- C'est le temps que tu as perdu pour ta rose que fait ta rose si importante.

- C'est le temps que j'ai perdu pour ma rose..., fit le petit prince, afin de se souvenir.

- Les hommes ont oublié cette vérité, dit le renard. Mais tu ne dois pas l'oublier. Tu deviens responsable pour toujours de ce que tu as apprivoisé. Tu es responsable de ta rose.

- Je suis responsable de ma rose...", répéta le petit prince, afin de se souvenir.

Le Petit Prince.
Antoine de Saint- Exupery

Resum del cap de setmana

2008-10-06T19:05:00.000+02:00

Paracetamol, ibuprofè i llit.

Viure sense tu

2008-10-02T09:42:00.000+02:00

Del cd de música que les nenes em van regalar dimarts, ben ple de cançons i emocions, em quedo amb "Viure sense tu" dels Antònia Font.

M'hagués agradat penjar algun video però el que he trobat són imatges de concerts que no valen massa la pena. Així que us deixo amb la lletra:

Dolça besada té gust que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Escolteu la cançó. A mi em posa de bon humor i m'agafen ganes de començar a saltar i ballar.

Avui, una mica refredada, és pur oxígen per a mi.

32!!

2008-10-01T18:53:00.000+02:00

Ahir va ser l'últim dia de setembre. Quan arriba aquesta època ja comencem a pensar en l'hivern, en les castanyes, en el fred, en el Nadal... i en el meu aniversari;)
M'agrada celebrar coses i l'aniversari de les que més. Em faig pesada muntant celebracions amb la família, amb els amics... però que voleu, soc així!

I ahir va ser un dia especial, un dia en el que no es preparava res més enllà d'haver comprat esmorzar pels companys de feina. Al dematí volia posar-me "guapa" (no ho sé si ho vaig aconseguir) però em vaig provar un parell de coses abans de decidir-me per una faldilla llarga i una samarreta.

I cap a la feina d'hora, i em trobo uns regalets de les "nenes" (unes postaletes i un cd amb molta música d'aquella que de tot sovint ens enviem en certs moments alegres o tristos i molta música més que em fa riure durant tot el dia i que escolto sense parar des d'ahir) i un primer esmorzar com els de cada dia i a dos quarts d'onze trec el que havia portat. I comencen les felicitacions que plouen de tot arreu: en persona, via mail, via facebook o telèfon.

I clar, un altre esmorzar i un altre... i per la tarda algú comenta de fer una cerveseta. Agafo les meves sabates de flamenc per a la classe del vespre i marxem uns quants cap a un bar... i comencen a arribar amics (clar, els hi havia dit que vinguessin) i riures i cançons i quan quedàvem cinc algú diu que hem d'anar a sopar. I jo remugo perquè no vull fer campana de flamenc però què carai! és el meu aniversari i ens ho estem passant molt bé.

Acabem a Poblesec sopant al carrer Blai, al bar de ca l'Eli, en el pis de dalt sols i amb molt de vi.

A quarts d'una em porten a casa en cotxe, la moto estava ben aparcada a la feina, i pujo a casa, i faig moxaines al gat i em miro al mirall i penso que ha estat un dia especial. Per molts motius. Per cap en especial.

I me'n adono que amb 32 segueixo sent l'Annita de sempre. I que m'agrada.

Vicky Cristina Anna Barcelona

2008-09-28T19:09:00.000+02:00

I apareixo després de tants dies i em dóna per parlar d'una pel·lícula.

Acabo de venir de veure "Vicky Cristina Barcelona" i enlloc de posar-me a fer coses, escric de nou en el blog que tinc una mica abandonat. Ja em perdonareu, però crec que aquests dies no ha passat res molt interessant o si més no res nou que m'hagi decidit a escriure. Ho podia haver fet però segurament el que us podia haver escrit ja us ho he dit en altres posts... en fi, segueixo en aquesta muntanya russa de la que crec que ja no puc deixar de muntar-hi... li estic agafant carinyo i tot ;)

Però avui una peli em fa escriure. No us volia dir si m'ha agradat o no però crec que és una mica inevitable. Crec que si no ho hagués llegit en els crèdits, no hagués dit que era una peli d'en Woody Allen i la veritat és que tota ella és un gran tòpic. I amb això no vull dir que no m'hagi agradat. Ni el contrari.

Més enllà de la música (Paco de Lucia sonant insistentment), la postal de Barcelona i els machos españoles, he pogut riure força des del moment que la meva gran odiada Penelope Cruz (ho sento a qui li agradi) ha aparegut en aquest paper d'histèrica amant.

Els tòpics sobre l'amor són totalment constants al llarg de la peli (això anàvem a veure, no?) i n'Allen no ens ensenya res de nou al respecte. M'he aixecat de la butaca pensant "i jo qui soc? Vicky o Cristina?". La primera, una bona noia enamorada del que serà el seu marit que intenta no ficar-se al llit ni enamorar-se del típic noi dolent o la segona, la noia que la única cosa que té clara és saber el que no vol? À vous de juger...

Una de les coses que tenim els balança és que podem passar d'un estat a un altre en un tres i no res, i en aquest aspecte potser molt més que en d'altres. No ho creieu?

I què dir del personatge d'en Bardem? Doncs que m'ha recordat als niños malos que se'm creuen en el camí. I sí, en especial a un a qui espero poder recomanar que la vagi a veure.

En fi, una tarda entretinguda...

Començament de curs

2008-08-31T18:07:00.000+02:00

Ara toca dir tot allò de "m'apuntaré a no sé quin curs, aniré al gimnàs, no tropessaré un altre cop amb la mateixa pedra...", el setembre és una mica com quan canviem d'any, no? et proposes fer coses noves i apassionants... doncs, mireu, aquest setembre no en faré pas cap de propòsit (i això no val dir que no viuré coses apassionants). Mentre segueixi així, uns dies bons i altres potser no tant, però amb amics i família al voltant, amb riures, amb nits de xerrar fins les mil o de fer-te pols els peus de ballar, ja va bé.

He estat sense dir ni mu durant 15 dies... el resum és treballar als matins i les tardes de tot una mica: Festes de Gràcia, festes de Sants, intentar anar a un concert a Figueres que al final no va poder ser, rebre sms dels amics de vacances, fer de cangur al gos mentre els pares eren a fora... i avui sembla que tornem a començar. Demà comença "oficialment el curs dels treballadors"... han estat bé aquests dies veure com la gent es va reincorporant a la feina, t'explica el viatge, t'ensenya les fotos i tu que penses: "jo ara us ensenyo les de Roma però al novembre..."

I és que des que he tornat que estem parlant cada dia del viatge amb l'Àngels. Avui mateix hem quedat a la Virreina per a fer una mica el planning de dies (ho llegiu a l'altre blog).

Bé, doncs demà quan ja gairebé tothom serà de tornada començarem de nou, sense cartera nova ni estutx però amb un somriure als llavis.

11 setmanes i mitja

2008-08-17T20:38:00.001+02:00

No, no creieu que estic fent referència a certa pel·lícula de fa forces anys però amb dues setmanes de més... ara mateix acabo de comptar quantes setmanes em queden per a tornar a fer vacances, de fet, per a Les Vacances, així amb majúscules. I em queden 11 setmanes i mitja.

I per a animar-me més i pensar que el temps passa molt depressa, he anat onze setmanes i mitja enrera i he vist que aleshores estava a punt a d'anar cap a la feria de Puerto Real i passar el meu cap de setmana andalus. El temps ha passat ràpid des d'aquell cap de setmana així que ara em sento millor.

Avui ha estat un dia d'aquells semblant a quan érem petits, l'últim dia abans de tornar al cole... que si planxar, que si fer-me l'entrepà i sobretot aprofitar el dia per a descansar i carregar piles. Segurament serà una setmana tranquila de feina.

I us deixo amb un petit pensament que tinc des de fa un parell de dies i que em va venir al cap quan algú em va agafar de la mà per uns instants fa molts poquets dies. Segurament pensareu que és una petita tonteria d'aquelles que de tant en tant escric, però a mi aquest petit gest m'ha fet recordar que m'agradava molt passejar agafada de la mà d'una altra persona.

I ara, en torno a tenir ganes...

S'han acabat les vacances... per ara!

2008-08-16T18:02:00.000+02:00

De nou a Barcelona.

Fer un resum de les vacances seria força llarg, i crec que avorrit pels qui ja coneixeu Itàlia, així que crec que em limitaré a escriure quatre ratlles d'aquestes vacancetes de deu dies.

Les vacances han estat molt bé. No, no em quedo aqui, jeje! De debó que les tres ens ho hem passat força bé i jo particularment he disfrutat molt de conèixer Roma i Florència.

A Roma la calor era força insuportable però a pesar de tot he caminat i caminat (d'aqui que una simple torçada de peu esdevingués gairebé un esquinç) per tot allò que he pogut: Plaça Espanya, Trevi, Trestebere, Vaticà, Panteó, Coliseu, Palatino, Campo di Fiori, Plaça Navona... vaja, suposo que el més típic, no? La casa que ens van deixar estava a uns trenta minuts en tramvia de Termini així que a més de conèixer les coses típiques també he pogut coneixer un barri de "banlieu" i Montebello que és on viuen els pares d'en Davor i en Danielle (el noi que ens deixava la casa) i és espectacular com en 40 minuts de tren el paisatge i la temperatura poden canviar tant. Una familia encantadora la del Davor.

A Florència ens van deixar una casa i jo em vaig trobar dormint a l'habitació d'una nena de dos anys (sort que acostumo a dormir arronçada) per a que la Carlota i la Berta poguessin dormir juntes ;) Florència m'ha enamorat... i suposo que és un dels llocs que quan estàs enamorat d'algú hi has d'anar, no? M'he perdut una i mil vegades pels carrerons d'aquesta preciosa ciutat, a més, és clar, de veure les coses típiques. Llàstima que quan vaig trobar el restaurant que la bruixa em va recomanar estava tancat i no vaig poder provar el millor Tiramissú italià... però vaja, que de gelat n'he menjat una mitja de dos cada dia ;))

I els últims tres dies a Sambuca Pistoiese, perdudes a les muntayes de la Toscana a la comunitat del Bosc dels Elfs han estat impressionants.

Vaig arribar dimecres a la nit i encara no he parat, per això encara no havia escrit. Dijous vaig quedar amb la Rosa, en Jordi i en Josep Lluís, un amic del Jordi, per a prendre alguna coseta i se'm van fer les mil quan vaig tornar a casa així que em vaig passar mig divendres dormint.

Ahir al vespre, després d'una cerveseta amb en Marc per Gràcia va venir a sopar l'Àngels i vam estar fins a les dues del matí mirant coses de Xile (OK, escriure un post en l'altre blog per a que veieu el què) i avui he fet algunes compres i d'aquí a poquet marxo de nou amb Àngels cap a les festes de Gràcia. La meva intenció és una soirée tranquila, però mai se sap, oi?

Bé, estimats lectors i lectores ja em teniu de nou per aqui.

M'heu enyorat? Jo sí...

A poques, molt poques hores d'unes vacancetes

2008-08-01T13:33:00.000+02:00

Malgrat només seran deu dies tinc ganes, moltes ganes de marxar demà.

Avui a la feina ja quedem poquets, hi ha encara feina a fer però l'ambient és relaxat i treballem bé i a gust.

Aquesta tarda unes últimes compres (un ventall vermell que ja em servirà per flamenc si és que el genoll em deixa ballar al setembre), comiats telefónics, començar a pensar la bossa i una birreta amb la Rosa en algun moment de la tarda o el vespre.

Demà al matí els pares es vindran a acomiadar, a que els hi doni instruccions per fer-se càrrec del gst els dies que no hi seré i cap a les 12 ens trobarem amb Carlota i Berta a l'estació del nord per anar cap a Girona i agafar el vol cap a les quatre de la tarda. I ja... ja estarà, camí de Roma!!!

Si puc m'aniré connectant i explicant-vos cosetes però no prometo res perquè una de les meves intencions és desconnectar tant que potser ni em vingui de gust.

Tot i amb això us guardaré en el cor ;)

Per si aquest vespre o demà no escric res més, desitjar-vos unes bones vacances. Per la meva part intentaré mantenir-les lluny de feina, de marrons, esmorzars a los Carmenes, cafès a la rambla de Poble Nou, birretes amb les compis, bitxarracos i sucedanis...

Petons!!!

Una vez, sólamente una vez...

2008-07-30T16:32:00.000+02:00

Ja m'hi trobo ;)

2008-07-29T11:52:00.001+02:00

M'encantaria anar amb vespa per Roma!!

Calor i més calor

2008-07-28T21:27:00.000+02:00

Avui a les vuit la feina era un forn. L'aire acondicionat estava avariat i allò era horrorós... uns 34 graus!! Sort que a quarts d'onze s'ha començat a notar una miqueta d'aire.

Crec que se m'ha bullit el cap i poca cosa de profit he pogut fer al matí (bé, a part d'una reunió de dues hores on ja se m'han posat els "deures" per les setmanes d'agost que treballo).

Després a dinar al Born amb la Mire i xerrar, xerrar i xerrar. Ara feia temps que no ho feiem i sempre és agradable amb ella. Ah! algun consell que altre m'ha donat pel viatge de novembre, ella va ser a la Patagònia argentina l'any passat... però tot això ho escric en el blog del viatge, ok?

A quarts de sis ja era a casa i he llegit un mail de la Maria també aconsellant-me llocs de Xile (també ho trobareu allà). Tenia son i m'he estirat una mica... fins que a les 19h m'ha despertat en Nika!!! m'he quedat ben adormida!! Després de trucar a la Rosa he vist que no soc la única a qui li ha sentat fatal el matí sense aire acondicionat... buf!!

I res, poca cosa més que explicar del dia.

O sí... els fantasmes no marxen al castell de la bruixa, sempre són amb nosaltres ;)

A una setmana de passejar per Roma

2008-07-27T10:24:00.000+02:00

Aquesta setmana ha estat dura. No, no, res de massa feina o trasvalsos emocionals sinó masses festes!!

Escric diumenge a les 10h15 del matí. Avui he aconseguit despertar a quarts de deu sense despertador, he anat a esmorzar al forn-cafeteria i ja estic aquí al davant. He de treballar, però abans vull dedicar uns minuts a escriure aquí i contestar alguns correus atrassats.

Dimecres vam tenir la festa d'estiu. I bé, malgrat el lloc, el menjar i l'ambient un cop obert al públic no em va agradar gens ni mica, m'ho vaig pasar molt bé. Vaig xerrar i ballar pels descosits (així surten algunes fotos) amb gent de mitja feina. Cap a quarts de quatre vam anar cap a la platja a prendre un bany refrescant (i fer que em baixés una mica la borratxera) i vam donar la festa global per acabada.

L'endemà vaig arribar a la feina a les onze passades... l'estat de la gent el dia després de la festa és força divertit. Els que van marxar d'hora ens miren i riuen, els que vam marxar tard no tenim esma per res... comencen a córrer fotos i et preguntes si ets tu la que apareix en elles ;)

En fi, aquest any no em feia gaire gràcia anar a la festa, però des del principi vaig intuïr que la cosa aniria bé.

I res, dijous en estat vegetatiu, divendres a mitges i au! un altre sopar. Acomiadavem a en Pablito, celebravem el sant del Jaume i l'acomiadavem a ell i a l'Imma que aquestes hores deuen estar a l'avió cap a la Índia. Tenia l'estòmac fatal i molta son però vaig aguantar com una campiona.

Ahir dissabte, una mica de compra i cap a casa els avis a celebrar els sants i aniversaris del juliol, entre ells el meu. Sí, pels que ho llegiu ara, dissabte va ser el meu sant... va, que encara em podeu felicitar ;)

Ahir a la tarda vaig estar fent coses per casa. En una setmana seré a Roma i encara m'he d'organitzar! I avui... a meva intenció és avançar molta feineta, netejar la casa, fer-me la llista de coses que vull dur a les vacances... uf...

Doncs fins aqui el petit relat... escirc abans de marxar de vacances, segur!

Reflexologia

2008-07-22T13:24:00.001+02:00

Una de les coses que trobo més relaxants és un bon massatge als peus (que te'l facin i fer-lo) i per això fa temps que penso en apuntar-me a un curs de reflexologia...

Potser al setembre...

Cap de setmana de festa i teatre

2008-07-21T19:11:00.000+02:00

Acabo de despertar d'una migdiada reconfortant després del matí de son que he passat a la feina. El meu cos ja no és el que era i ja no es recupera tan fàcilment com als vint anys, però no el canviaria pel d'aleshores.

El cap de setmana va començar dissabte a les nou del matí quan em vaig llevar per a avançar una miqueta de feina preveient que diumenge poca cosa faria. Així doncs vaig estar gran part del dia davant de l'ordinador fins que a quarts de set i amb una quiche a les mans vaig anar cap al carrer de Sants on em passava a buscar el Jose per anar cap a la platja. La cita era a la platja de la Barceloneta i després de trobar-nos amb els altres components de la festa vam "parar taula" a la sorra, amb pareos i esterilles.

Ens vam ajuntar uns dotze per a celebrar tres aniversaris. Era nit de lluna gairebé plena i vam aprofitar la caloreta i els rajos de la lluna per a banyar-nos (no tots) en l'aigua calenta del mediterrani. Un bany realment relaxant...

Després, una cerveseta al Absenta, on la calor era insuportable, i un parell de gyn-tònics acompanyats d'una bona i desitjada conversa. (...)

Diumenge vaig estar mig dia dormitant, el cafè del matí va impedir que ho fes però el meu cos i el meu cap anaven a mig gas... tot i amb això encara vaig recordar de mirar si encara hi havia entrades per "The disappearing number" una obra de teatre d'una companyia anglesa que feien en el Teatre Lliure. Així doncs i després d'un parell de trucades vaig comprar les entrades per anar-hi el mateix vespre.

La cita era a les vuit però a dos quarts de vuit ja era en el teatre disposada a llegir a la terrassa del bar la meva guia d'Itàlia. Ni la vaig treure de la bossa perquè quan vaig arribar l'Òscar i en Marc ja hi eren...

L'obra em va agradar molt. Malgrat potser al principi pensava que el fet que tractés la vida d'un matemàtic m'atabalaria, la vaig trobar molt ben feta i amb una escenografia molt potent. Diria que era una barreja de teatre, de cinema (pels inesgotables flashbacks i flashforwards que hi havia) i sobretot, estava molt ben coreografiada. En qualsevol moment hi havia actors deslliçant-se per l'escenari sols o amb cadires, taules o altres objectes. Crec que aquesta part és la que més va aconseguir la meva atenció, semblava una dansa de persones i objectes que em va atrapar.

En fi, un cap de setmana ben aprofitat!

Nota 1 : abans deia que trigo molt més a recuperar-me ara que de jove. Dissabte vaig tenir una altra prova de que em faig gran: m'agraden els gyn-tònics!!

Nota 2: feia molt de temps que no escoltava (ni deia) un parell de paraules que he tornat a sentir (i dir)... de nou, somric, gràcies a tu.

Un poema

2008-07-21T12:57:00.001+02:00

ESTO ES AMOR
"Esto es amor, quien lo probó, lo sabe"
Lope de Vega

La mente se resiste a olvidar las cosas hermosas,
se aferra a ellas y olvida todo lo doloroso,
mágicamente anonadada por la belleza.

No recuerdo discursos contra mis débiles brazos,
guardando la exacta dimensión de tu cintura;
recuerdo la suave, exacta, lúcida transparencia de tus manos,
tus palabras en un papel que encuentro por allí,
la sensación de dulzura en las mañanas.

Lo prosaico se vuelve bello
cuando el amor lo toca con sus alas de Fénix,
ceniza de mi cigarro que es el humo
después de hacer el amor,
o el humo compartido,
quitado suavemente de la boca sin decir nada,
íntimamente conociendo que lo del uno es del otro
cuando dos se pertenecen.

No te entiendo y quisiera odiarte
y quisiera no sentir como ahora
el calor de las lágrimas en mis ojos
por tanto rato ganado al vacío,
al hastío de los días intrascendentes,
vueltos inmortales en el eco de tu risa
y te amo monstruo apocalíptico de la biblia de mis días
y te lloro con ganas de odiar
todo lo que alguna vez me hizo sentir
flor rara en un paraíso recobrado
donde toda felicidad era posible
y me dueles en el cuerpo sensible y seco de caricias,
abandonado ya meses al sonido de besos
y palabras susurradas o risas a la hora del baño.

Te añoro con furia de cacto en el desierto
y se que no vendrás
que nunca vendrás
y que si venís seré débil como no debería
y me resisto a crecerme en roca,
en Tarpeya,
en espartana mujer arrojando su amor lisiado para que no viva
y te escondo y te cuido en la oscuridad
y entre las letras negras de mis escritos
volcados como río de lava entre débiles rayas azules de cuaderno
que me recuerdan que la línea es recta
pero que el mundo es curvo
como la pendiente de mis caderas.

Te amo y te lo grito estés donde estés,
sordo como estás
a la única palabra que puede sacarte del infierno
que estás labrando como ciego destructor
de tu íntima y reprimida ternura que yo conozco
y de cuyo conocimiento
ya nunca podrás escapar.

Y sé que mi sed solo se sacia con tu agua
y que nadie podrá darme de beber
ni amor, ni sexo, ni rama florida
sin que yo le odie por querer parecérsete
y no quiero saber nada de otras voces
aunque me duela querer ternura
y conversación larga y entendida entre dos
porque sólo vos tenés el cifrado secreto
de la clave de mis palabras
y sólo vos pareces tener
el sol, la luna, el universo de mis alegrías
y por eso quisiera odíarte como no lo logro,
como sé que no lo haré
porque me hechizaste con tu mochila de hierbas
y nostalgias y chispa encendida
y largos silencios
y me tenés presa de tus manos mercuriales
y yo me desato en Venus con tormentas de hojarasca
y ramas largas y mojadas como el agua de las cañadas
y el ozono de la tierra que siente venir la lluvia
y sabe que ya no hay nubes,
ni evaporización,
ni ríos,
que el mundo se secó
y que no volverá jamás a llover,
ni habrá ya nieve o frío o paraíso
donde pájaro alguno pueda romper
el silencio del llanto.

Gioconda Belli

En Roderic ja és un dissenyador titulat!

2008-07-15T22:28:00.000+02:00

Avui dos posts, apa!!!

I és que la trucada que he rebut a les set de la tarda se'n mereix una per a ella soleta.

Avui, en Rode presentava el seu projecte de final de carrera. Ahir al vespre li vaig enviar un missatge per si volia, necessitava o li venia de gust que anés a veure com feia l'exposició, però al no contestar-me de seguida vaig pensar que estaria massa nerviós. Per tant, avui esperava la trucada...

I tot just baixar de la moto he vist una trucada perduda i al trucar-lo m'ha donat la gran notícia: "tinc un set!!!"

Ara ja sí, ara ja és dissenyador titulat (malgrat hagi estat exercint des de fa temps i la setmana vinent comenci a treballar a Summa).

Rode, primo, felicitats!!!!

Roma, città aperta

2008-07-15T22:17:00.000+02:00

Avui m'he decidit a estrenar la que serà la meva llibreta i diari dels 10 dies per Itàlia i amb ajuda de la guia de Roma que na Rosa em va deixar, he començat a fer possibles rutes.

Pels poquets dies que estarem per allà (arribem el dia 2 al vespre i marxarem el 7 tarda o el 8 al matí) no podré sortir gaire dels circuits turístics de la ciutat. Aixi doncs he començat a anotar tot allò imprescindible:

- Piazza Spagna, Villa Borghese, Fontana di Trevi, Panteó i Piazza Navona
- Vaticà, museus vaticans, Piazza Sant Pietro, capilla Sixtina...
- Monte Capitolino, Piaza Campidoglio, Museus Capitolinos i Catacumbes
- Coliseu, Foro, Palatino...

I de moment deixo un dia lliure... amb tota la gent que hi ha, sempre va bé deixar-se un dia per simplement passejar i perdre's per la ciutat.

Després de deixar Romà agafarem un tren cap a Florència on hi passarem dos dies i els tres dies que ens quedaran hem reservat una casa rural a la Toscana. També hem reservat un cotxe per a moure'ns millor i fer petites excursions abans d'anar cap a Pisa el 13 i tornar cap a Barcelona.

Vinga, s'admenten suggerències!!!

Cap de setmana superat ;)

2008-07-14T15:22:00.000+02:00

Aquest cap de setmana prometia ser cansat però ho he superat força bé i amb molts somriures als llavis.

Divendres, va ser un dia relaxat, amb dinar a Can Costa amb els goquis, passejada per la Barceloneta i cerveseta com a final. Ja podrien ser tots els divendres així!!

Dissabte a les deu ja va sonar el despertador i amb algunes lleganyes als ulls vaig anar cap a la Barceloneta on m'esperava un trasllat. Ara, veient-ho amb la distància tampoc va ser tant, no? Serà perquè no vaig pujar ni sofàs ni neveres? Després, en Marc ens va convidar a dinar (merci encore!) i veient que la tarda s'estava complicant vam canviar un bany a la platja per uns gyn-tonics (ep! jo coca-cola zero que havia d'agafar la moto!). Preciosa tempesta la que va caure, des del gran finestral de la casa veiem els llaps i sentiem els trons, la pluja va fer refrescar l'ambient i fins a quarts de dotze no vam sortir de la casa, per acabar (almenys una servidora) fent una canyeta a l'Antic teatre i aprofitant una pausa de la pluja per arribar-me a casa.

Diumenge em vaig llevar amb cruiximents (poc esport i força que fa una normalment) i vaig fer la ruta dels paquis pel barri per mirar de trobar alguna cosa que donar per berenar a la familia que venia a veure el pis a la tarda. Finalment, em vaig decidir a fer una parell de pastissos de poma que van quedar prou bé.Quan la familia va marxar, van venir en Guillem i la Gloria a buscar-me la bici. Sí! m'he venut la bici!! és que ocupava massa lloc com a objecte de decoració a casa i ara amb el bicing ja en tinc prou.

En fi, que el cap de setmana ha passat ràpid i avui dilluns estic ben cansada ;)

El viatge a Itàlia pren forma

2008-07-08T23:22:00.000+02:00

Ho sé! Fa dies que no escric... i potser els (pocs) que em llegiu us havíeu quedat neguitosos... No, no, no passa res, estic bé, molt bé!! Sembla que la muntanya russa ja afluixant i cada cop les pujades i baixades són menys fortes.

Però avui us volia parlar de vacances!!

Aquesta tarda hem quedat amb la Carlota per a parlar dels nostres dies per Itàlia. Ella ha estat a Roma aquest cap de setmana pel casament del Davor, un molt bon amic seu, ah! i per cert, sembla ser que el vestit que li vaig deixar va causar furor ;))

Bé, tornant al viatge. Finalment no estarem a la casa dels padres del Davor a uns 45 km de Roma sinó a ca'l germà que viu a Roma. Així ens estalviarem les distàncies i serà molt més còmode per les tres.

L'altra novetat és que canviem el parell de dies a la platja per la Toscana, així que el dia 7 al vespre o el 8 agafarem un tren de Roma a Florència, ens hi quedarem un parell de dies i després llogarem un cotxe per conèixer alguns poblets de la Toscana... bé, no?

Ara tinc un munt de guies per a mirar-me, així que deixaré uns dies la de Xile aparcada i la setmana vinent posarem en comú les coses que volem veure per a fer una mica més el planning. No patiu que jo us informo.

Bé, com a post-data, només dir que mentre escrivia el blog, he anat a la cuina a posar aigua a bullir per prendem un bon Rooibos i no veia en Nika. L'he buscat per tota la casa i aleshores m'ho he imaginat. Ja fa uns dies que quan soc a casa deixo la porta de la galeria oberta i és clar, ja tocava que en Nika explorés el territori més enllà del nostre petit palau. Me l'he trobat a la galeria de la veina del davant i després d'un parell d'intentones i quan ja em disposava a saltar amb l'ajuda d'una cadira, he remogut el seu pinso i ha saltat sol. Encara sort que no ha saltat a la finca del costat que a aquestes hores qualsevol truca a un veí... en fi!! ja ho hauré de fer, ja...

Apa, fins aviat... ho prometo!!

Estimar / estimar-se

2008-06-16T21:37:00.000+02:00

Mentre escric això estic escoltant "Universos infinitos" de Love of Lesbian i em quedo amb dues frases "Yo ya no puedo hacer más" y "Me perdí en mi universo".

No estic d'humor aquest vespre de mitjans de juny i li puc donar la culpa a moltes coses: el maleït temps que fa, portar encara roba d'una mica d'abric quan falten pocs dies per a que la primavera ens deixi fins l'any vinent, aquest mal de panxa que tinc des de fa un parell de dies, no haver poder parlat amb l'Esteban avui quan l'he trucat, no saber quan el podré veure de nou, que el meu gat Nika em desperti cada dia a les cinc del matí...

En realitat res d'això té a veure amb el meu humor... però podria ser, no?

Divendres al vespre sopant amb unes amigues de la Rosa algu va fer que brollessin un parell de llàgrimes en els meus ulls quan va dir alguna cosa com que abans d'estimar a algú ens hem d'estimar a nosaltres mateixos. Quanta raó, i quants cops ho hem sentit i quants cops no n'hem fet cas...

I avui (no per primer cop i segurament no per últim) dic prou, PROU. Ja fa massa temps que sembla que no m'estimi, que no em preocupi pels meus sentiments i que prefereixi el plaer momentani i ràpid a dir un NO ben alt i fort.

Oi que quan un nen petit o un animaló s'acosta al foc per primer cop i es crema després procurarà no acostar-s'hi més? I doncs, perquè jo em cremo i em cremo (ara citaria alguna frase del "Quemas " de Deluxe) i segueixo acostant-me al foc? Suposo que és perquè el foc ens hipnotiza, ens atrau i ens crema en el moment que menys t'ho esperes.

I voldria dir fort, ben fort, aquest vespre de mitjans de juny que ja no m'hi acostaré més. Em fa mal, em farà mal però sabia que això en algun moment havia de passar i crec que avui és el dia.

Vull despertar demà i poder-me mirar al foc sense ànsies d'acostar-m'hi. Crec, de tota manera, que ell també en té ganes de que no m'hi acosti més i potser així serà més fàcil.

Aquest vespre dic prou...

Yo ya no puedo hacer más...

Ara m'estimaré a mi...

Ha arribat l'estiu?

2008-06-12T16:37:00.000+02:00

Sol!!! fa sol!! I sembla que avui no plourà... encara que mentre escric això un núvol intenta tapar el sol. Espero que duri, que a partir d'avui els dies siguin lluminosos i calorosos.

Avui, com ahir, he vingut en metro. Tinc el dipòsit de la moto en reserva i no me la vull jugar massa ja que l'altre dia vaig parar a tres gasolineres camí de casa i no quedava super... en fi, que en el metro i escoltant música no s'està gens malament.

Matí de fer documents, reunió, dinar i cafè al sol (la millor part del dia de moment). Ens hem pasat l'estona parlant de què faríem si aquest vespre ens toca la loteria que ahir vam fer entre deu. El plan: anar cap a Cadaqués a celebrar-ho per començar i després ja veurem...

D'aqui unes hores aniré cap a flamenc a descarregar una mica d'energia... que aquests dies estic una mica com el temps, tan bon punt surt el sol com s'amaga. És poc consol veure que no soc l'única a qui li passa això últimament però almenys no em sento el bitxo raro de torn.

Avui en el messenger m'he posat una frase que m'agrada molt:

"No soy la mujer de tu vida porque soy la mujer de la mía"

O no és així?

Cap de setmana andalus

2008-06-11T16:09:00.001+02:00

Intens cap de setmana de feria i sol.

Dissabte a les nou del matí ja em plantava a Sevilla per una primera presa de contacte, a les dotze el sol i la calor eren gairebé massa forts però, després del mes de maig i aquests primers dies de juny tan plujosos, em feia falta.

A les dues, tren cap a Puerto Real, d'allà a deixar les bosses i cap a la feria. La meva primera feria, si no compto la de Barcelona. A les set de la tarda ja ens havíem pres uns quants mojitos (però aquí no es beu fino o manzanilla?) i a les vuit vam anar a descansar una mica per preparar forces pel vespre. I ja vam fer bé, perquè la nena va estar ballant fins les sis del matí com una "loca".

Diumenge cap al migdia vam agafar el cotxe i ens vam plantar a Càdis. Passejada vora el mar, dinar peix ben fresc i una mica de platja... genial!! I només arribar a Puerto Real... feria!! Aquest cop fins a quarts de dues.

Dilluns al matí ja vam anar cap a Sevilla, visita a la seu, dinar de tapas, passejada per Parc Maria Luisa i Plaza España, una cerveseta acompanyada d'una pringà i cap a l'aeroport.

En fi, cap de setmana mogudet, divertit i amb calor i sol ;)

ah! i amb bons amfitrions i bona companyia.

És fa dura la setmana i ja m'enteneu perquè...

El blog del viatge... i més

2008-06-03T08:48:00.000+02:00

Avui un petit post per a recomanar-vos que us llegiu el blog que vaig inaugurar ahir "Viatge a la fi del món", on us explicaré els preparatius del viatge a Xile al novembre.

Però... en aquest hi seguiré escrivint, eh?

A més d'aquest gran viatge també estic preparant el d'Itàlia a l'agost. Ahir a la teteria del carrer Blai en vam estar parlant amb la Carlota. La Berta primer ens deia que ella no vindria, que es quedaria a casa sola (farà tres anys aquest mes) però quan li vem dir que a Itàlia menjaríem molta pizza, pasta i gelats, sembla que va canviar d'opinió.

I una altra petita sortida que s'acosta és aquest cap de setmana per Andalusia, a veure si trobo la meva faldilla flamenca ;)

El infinito en la palma de la mano

2008-05-26T10:50:00.000+02:00

Ahir em vaig acabar l'última novel·la de Gioconda Belli i em va deixar un bon sabor de boca.

Al començament em va torbar una mica.

L'escriptora nicaragüenca, antiga guerrillera sandinista, em tenia acostumada a les seves poesies eròtiques (us en vaig posar una fa uns dies) o a les seves novel·les mig autobiogràfiques que sempre parlaven del seu país.

En aquest cas, Belli agafa una història coneguda per gairebé tothom, la d'Adam i Eva i la fa seva. Una mica desconcertant al principi però que va enganxant a poc a poc, amb la seva manera poètica d'explicar la història i amb unes últimes pàgines que donen una volta a la història que em van deixar força satisfeta.

En fi, un altre llibre de Gioconda Belli que us recomano.

Xile al novembre!!!

2008-05-22T17:41:00.001+02:00

Dia d'emocions avui.

M'acaben de concedir vacances al novembre i això vol dir... que marxo a Xile!!!!
Fa uns dies us escrivia que tornava a somiar en anar-hi i ara gairebé ho toco amb els dits.

Acabo d'escriure un sms a la que serà la meva companya de viatge, segur que estarà tan contenta com jo ;)

Crec que a partir d'ara patireu els preparatius del viatge.

En Tuixi m'ha deixat

2008-05-21T17:07:00.000+02:00

Avui volia escriure sobre el concert de Deluxe d'ahir, però ho faré un altre dia ja que ara mateix no en tinc gaires ganes.

Aquest matí, a quarts de deu, el Tuixi (el meu petit hamster) s'ha mort.

Ha estat tot força ràpid, de fer ja feia algunes setmanes que a les nits no sentia com corria dins la roda de dins la gàbia però bé, pensava que s'havia fet una mica gran. Dissabte però quan, com cada dia, li vaig obrir la gàbia per que saltés cap a l'altra roda groga amb la que passejava pel pis, li van fallar les potes i va caure un parell de cops. El cap de setmana se l'ha passat dormint i menjant poquet i ahir a la tarda vaig decidir portar-lo al veterinari. Poca cosa em va saber dir, que potser és que era gran (el tinc des del 23 d'octubre del 2006)... em va donar unes vitamines i ja.

Quan vaig arribar del concert me'l vaig trobar dormint com sempre però aquest matí ja l'he vist molt malament i he decidit quedar-me a casa.... fins que a dos quarts de deu...

En fi, ara ja està... estic trista però prefereixo que hagi estat en pocs dies. Sembla mentida que per una cosa tan petitona et puguis sentir tan trist.

Bé, ara, a casa serem dos, en Nika i jo...

Serre moi

2008-05-18T13:54:00.000+02:00

Una de les cançons que més m'agraden del grup francès Tryo. Crec que a finals d'any hauré de fer una escapada a França per veure'ls en concert, ara que al setembre treuran nou disc. Em sap greu però no he trobat cap video una mica més "digne" de la cançó...

"Embrasse moi dessus bord
Viens mon ange, retracer le ciel
J'irai crucifier ton corps,
Pourrais-je depunaiser tes ailes ?
Embrasser, te mordre en même temps
Enfoncer mes ongles dans ton dos brulant
Te supplier de me revenir et tout faire
ô tout pour te voir partir et viens!
Emmene moi là bas
Donne moi la main
Que je ne la prenne pas
Ecorche mes ailes
Envole moi
Et laisse toi tranquille a la fois
Mille fois entrelassons nous
Et lassons nous meme en dessous
Serre moi encore serre moi
Jusqu'a etouffer de toi

Il y a des salauds
Qui pillent le coeur des femmes
Et des femmes qui n'savent plus trop
D'ou l'amour tire son charme
Papillons de fleurs en fleurs
D'amour en amour de coeur
Ce qui n'ont qu'une etoile
Ou ceux qui brulent leur voiles

J'aime tes larmes quand tu aime
Ta sueur le sang, rendons nous amants
Qui se passionne, qui se saigne
J'aime quand mon ecorché est vivant
Je ne donne pas long feu
A nos tragédies, à nos adieux

Reviens moi, reviens moi
Tu partira mieux comme ça
A force de se tordre,
On en finirai par se mordre
A quoi bon se reconstruire,
Quand on est adepte du pire
Malgré nous, Malgré nous,
A quoi bon se sentir plus grand
Que nos, deux grains de folie dans le vent
deux ames brulantes deux enfants

Il y a des salauds
Qui pillent le coeur des femmes
Et des femmes qui n'savent plus trop
D'ou l'amour tire son charme
des Papillons de fleurs en fleurs
D'amour en amour de coeur
Ce qui n'ont qu'une etoile
Ou ceux qui brulent leur voiles

Embrasse moi dessus bord
Viens mon ange, retracer le ciel
J'irai crucifier ton corps,
Pourrais-je depunaiser tes ailes ?
Embrasser, te mordre en même temps
Enfoncer mes ongles dans ton dos brulant
Te supplier de me revenir et tout faire
Pour te voir partir et viens!
Emmene moi là bas
Donne moi la main
Que je ne la prenne pas
Ecorche mes ailes
Envole moi
Et laisse toi tranquille a la fois
Mille fois entrelassons nous
Elassons nous meme en dessous

Serre moi encore serre moi
Jusqu'a etouffer de toi {x2}

Serre moi encore serre moi"

Un cap de setmana d'allò més tranquilet

2008-05-18T13:25:00.001+02:00

Escric diumenge al migdia, després d'haver estat en una terrassa esmorzant a la Plaça Espanyola. La resta del dia es presenta també tranquil, seguir llegint el diari, fer feina aqui a casa, jugar amb en Nika, cuidar al Tuixi que sembla que no està gaire fi (crec que el portaré al veterinari perquè ahir no caminava gaire bé), preparar el dinar per demà... en fi, un diumenge com un altre...

Ahir, vaig dinar amb Jose, Vania i la niña Irina. Abans vam passejar una mica pel Clot i Poble Nou i després ens vam acostar al Parc de l'Estació del Nord on es feia l'acte "Amb Palestina al cor"... poca gent, molt poca gent... la bona noticia del dia: L'Irina tindrà un germanet o germaneta al desembre ;))

Divendres, a diferència de la resta de cap de setmana, va ser un dia d'anar i venir, de pujades i baixades... la feina, un parell de reunions no gaire llargues, una discusió via messenger amb bronca inclosa acabada amb un "anem a dinar?", unes hores a casa, cerveseta prèvia concert i finalment... Mishima!

A veure, la impressió general del concert és bona... però m'espèrava més. Els dos últims concerts als que he anat m'ha passat el mateix, concerts asseguts on per moltes ganes que tinguis d'aixecar-te i ballar, no ho fas perquè, ningú tampoc ho fa.

En aquesta ocasió era a l'Auditori i malgrat els Mishima estaven al complert i van tenir la col·laboració de l'Elena Miquel (Facto de la Fe y las Flores Azules) en tres cançons i al Miqui Puig en una altra, en David Carabén (cantant) no tenia la seva millor nit.

Tot seguia un guió ben estructurat, amb presentació de cançons i brometes vàries... però era això, un guió que feia que res semblés natural. La música es va sentir molt bé des del principi però en micro d'en David... deixem-ho córrer...

En fi, que podia haver estat millor! Espero que Deluxe dimarts, aquest cop serem de peu a Bikini, no em deixi amb el mateix regust de boca.

L'esperança

2008-05-13T15:59:00.000+02:00

Avui, una poesia de Gioconda Belli.

EN LA DOLIENTE SOLEDAD DEL DOMINGO

Aquí estoy,
desnuda,
sobre las sábanas solitarias
de esta cama donde te deseo.

Veo mi cuerpo,
liso y rosado en el espejo,
mi cuerpo
que fue ávido territorio de tus besos,
este cuerpo lleno de recuerdos
de tu desbordada pasión
sobre el que peleaste sudorosas batallas
en largas noches de quejidos y risas
y ruidos de mis cuevas interiores.

Veo mis pechos
que acomodabas sonriendo
en la palma de tu mano,
que apretabas como pájaros pequeños
en tus jaulas de cinco barrotes,
mientras una flor se me encendía
y paraba su dura corola
contra tu carne dulce.

Veo mis piernas,
largas y lentas conocedoras de tus caricias,
que giraban rápidas y nerviosas sobre sus goznes
para abrirte el sendero de la perdición
hacia mi mismo centro
y la suave vegetación del monte
donde urdiste sordos combates
coronados de gozo,
anunciados por descargas de fusilerías
y truenos primitivos.

Me veo y no me estoy viendo,
es un espejo de vos el que se extiende doliente
sobre esta soledad de domingo,
un espejo rosado,
un molde hueco buscando su otro hemisferio.

LLueve copiosamente
sobre mi cara
y sólo pienso en tu lejano amor
mientras cobijo
con todas mis fuerzas,
la esperanza.

De nou, somio

2008-05-12T18:31:00.001+02:00

Quants cops m'hauré somiat agafant l'avió cap a Xile? Des de fa deu anys, molts, moltíssims, potser excessius i tot. I avui al migdia, mentre xatejava amb una bona amiga i ens preguntàvem per les vacances (ja tinc els bitllets cap a Roma pel dia 2 d'agost i torno el 13 des de Pissa) de nou ha sorgit el tema... "i si marxéssim cap a la Patagònia al novembre? i si anem a Tierra de Fuego? i si..."

En fi, que durant una bona estona i en alguns moments de la tarda hi torno a pensar. Durant aquests deu anys els possibles acompanyants han anat variant: en Sergio, el primer que em va fer conèixer el país; en Dani, el que me'l va fer estimar i després la Milla i en Rode, amb els que havia de viatjar aquest estiu.

Anar a Xile em sembla molt diferent que anar a qualsevol altre lloc, podria tornar a Nicaragua o a Guatemala o a El Salvador o anar a llocs nous però mai he desitjat tant anar a un lloc i menys tenir la sensació de que ja el conec...

En el "discurset" que com a madrina vaig fer al meu cosí Rode i a la Milla, els hi comentava que tinc la sensació que alguna cosa ens uneix allà, sinó no ho entenc gaire.

Quan penso en Xile recordo un sopar a la casa de Montreuil, amb els pares d'en Dani i el seu germà. Feia poc que vivia allà i crec recordar que era el primer cop que ells venien a casa a sopar. Després de l'àpat, l'Ethel ens va explicar els últims mesos que van viure a Xile: el seu pare exiliat i amagat en algun país europeu del que ni tan sols ella en sabia el nom, ella i el seu marit amb l'Alvaro de 2 anyets i embarassada d'en Daniel i tot d'una, haver de fugir cap al nord de França... i començar una nova vida. Un altre record que em ve al cap, és el documental Salvador Allende de Patricio Guzmán i sobretot els dos segons on apareix al costat del president l'avi d'en Dani.

En fi, seguiré somiant i seguiré pensant que hi aniré algun dia, potser no aquest novembre, potser tampoc l'any vinent però estic convençuda que algun dia aniré a aquest país tan llunyà però tan proper alhora.

"Mil años de oración"

2008-05-12T00:55:00.000+02:00

És gairebé la una de la matinada però no vull anar a dormir sense escrirue una mica sobre la pel·licula que he anat a veure aquest vespre: "Mil años de oración" d'en Wayne Wang.

Després d'una setmana amb més baixos que alts, amb visita a la metgessa i sessió de reiki inclosa, canvis de temps i dos dies de pluja... aquesta pel·licula m'ho ha fet oblidar tot.

Mr Shi va a visitar en un petit poblet dels Estats Units a la seva filla Yilan que s'ha separat recentment. El xoc generacional, cultural, l'idioma... tot els separa, però com si es tractés d'anar obrint i descobrint les nines russes, tots dos s'acabaran coneixent.

És una pel·licula de personatges, tan sols quatre. El pare, la filla, Madame (una dona iraní que el pare es troba cada dia el parc i amb la que es pot disfrutar d'algunes de les millors seqüències de la peli. Mr Shi parlant en xinès mandarí i ella en iraní i intercalant algunes paraules en anglès... i on descobrim com és aquest encantador vellet) i el nòvio rus de la filla que apareix poc més de cinc minuts.

Els diàlegs, l'ausència d'aquests, els dos móns que es tornen a juntar després de 12 anys sense veure's, la separació física i psicològica entre aquest pare que ve a ajudar a la seva filla i aquesta que no permet que l'ajudin...

En fi, que us la recomano molt i molt, és curta, i encara se'n fa més i surts del cine (a més d'amb ganes de menjar xinès) amb un somriure als llavis.

1 de maig al sol

2008-05-02T11:31:00.000+02:00

Dimecres va ser un dia esgotador... d'aquells que arribes a casa i et vols ficar al llit inmediatament. Vaig treballar fins les set, una cerveseta amb en Cristòbal per pujar els ànims i cap a casa.

Ahir en canvi, i malgrat em sentia molt cansada, vam agafar el tren amb la Carlota i la Berta i vam anar a passar el dia a Sitges. Passejar, juga una mica amb la nena a la sorra i calor, molta calor... de fet, les platges estaven plenes de gent prenent el sol i començant a ficar-se a l'aigua... i nosaltres en texans!!

Sempre és agradable passejar per Sitges i a mi sempre em porta bons records. De fa més de deu anys quan anàvem a passar caps de setmana a casa dels Ceres i el primer cop que hi vaig portar a en Dani... en fi!! bons records en els que tampoc m'hi vull aturar gaire.

Vam aprofitar el viatge de tornada, mentre la Berta dormia, per parlar de les vacances a Itàlia. Sembla que van prenent forma!! Podem allotjar-nos a casa un amic de la Carlota, en un poblet a prop de Roma, fins el dia 7 d'agost, per tant estem mirant de començar per Roma i després anar pujant fins a Florència i tornar cap el 12 o 13 d'agost.

Aquest matí he estat mirant vols, lloguer de cotxes, etc... i amb sort aquest vespre comprarem els bitllets.

Se'm fa extrany planejar un viatge de deu dies... ara estic pensant què faré la resta d'agost, si vaig a Menorca, si em miro una altra coseta jo sola, si...

En fi, crec que aprofitaré el sol que fa avui i aniré a prendre'n una miqueta... a veure si trenco aquest color blanc de pell!

Eat the Art... i retrobades

2008-04-30T09:52:00.000+02:00

Ahir vaig anar a "Eat the art" (exposició ben efímera feta per escultures de xocolata realitzades per diferents pintors). En els 4 anys d'història mai la xocolata havia desaparegut tan ràpid i creiem que és perquè l'exposició va ser anunciada en el programa de la tarda de TV3 i clar, totes les iaiones estaven puntualment a quarts de vuit del vespre per berenar.

Feia temps que no veia a en Pepe, l'Albert, en Miguel, la Montse i em va fer molta gràcia tornar-los a trobar i compartir una estona amb ells.

Arribada a casa, i després del partit (millor no parlar-ne... vaig fer campana de flamenc per res) vaig estar mirant el blog dels pintors i em vaig trobar amb el del Pepe i sorpresa!! hi ha penjat un quadre que em resulta conegut: "Mediterráneo".

Us resulta familiar la noia estirada a la platja?

En fi, bona dosi d'energia per començar el matí.

Graus i més graus...

2008-04-28T22:30:00.000+02:00

I no parlo de temperatura!
Fa més d'una setmana que només estic treballant amb els plans d'estudis de grau per tal de tenir-ho tot enllestit demà a primera hora... avui a les vuit en punt del vespre he acabat... ja no podia més!!

En fi, a part de la feina, també hi ha hagut espai per la diversió...

Dilluns normalet.

Dimarts de bicing fins a Diagonal mar amb un parell d'amics i aprofitar per comprar-me un llibre... flamenc i soparet...

Dimecres, Sant Jordi, de festa. Passejar pel centre, aperitiu i dinar amb la Rosa i al vespre vaig anar a veure dansa al TNC. L'Eneko segueix ballant de manera espectacular.

Dijous, feina i feina.

Divendres més feina, però al vespre fem el sopar interdepartamental i ens ho passem d'allò més bé.

Dissabte, descansar que ja no tenim edat, però al vespre soparet amb la Carlota i acabem bebent rebujito a la Feria de Abril

I diumenge, aperitiu i dinar amb l'Oriol per la Barceloneta.

En fi, que porto un cansament a sobre que no m'aguanto, així que marxo a dormir.

Bona nit!

Joyeux anniversaire!

2008-04-17T13:56:00.000+02:00

Avui és l'aniversari d'una de les persones més especials de la meva vida.

A mil kilòmetres de distància, et desitjo feliç aniversari!!

Je t'aime mon peque.

"Què pasa si soy del montón"

2008-04-17T11:18:00.000+02:00

Una de les cançons que vaig enyorar en el concert de Pastora d'ahir.
Però potser millor perquè al final no hi havia ningú assegut al meu costat... la Rosa i amics estaven al pis de dalt i no vam trobar ningú a qui oferir el seient del meu costat. Tan pis!!! va estat molt bé!!

Abans, un taboulé una mica sosso amb Rosa i Carles, parlar de muntanya i del curs que no crec que faci, descobrir que en Miquelet (jeje) té la moto dels meus somnis... adonar-me'n que hi ha relacions que costa de canviar i una última cervesa post-concert.

"Ni guapa ni fea
Ni gorda ni flaca
Ni un gran porvenir …

Ay de mí, las cosas más caras siempre van a por mi.

No me digas, no me digas que hoy te has fijao
Después de las noches que he pasado a tu lao
No me digas que hoy me ves especial, sobrenatural
Soy del montón y no estoy de rebajas."

Dies mogudets...

2008-04-15T16:39:00.000+02:00

Fa molts dies que no escric i últimament el que escrivia tampoc tenia molt d'interès, no? Passo uns dies mogudets, força feina, flamenc, històries familiars i sobretot no-històries personals... en fi, res ni molt important ni molt greu però que xucla molta energia.

Si no fos per les cervesetes amb les amigues, els missatges reconfortants al vespre, i moments en els que una encara té una mica de lucidesa no sé pas què faria...

Cap llibre important a la tauleta de nit. Ara mateix estic llegint "El misteri de l'amor" d'en Joan Miquel Oliver, el cantant d'Antònia Font i els magazines atrassats de El País dels diumenges.

Això sí, he canviat la meva mini ració diària de tele (abans eren les noticies d'en Gabilondo i alguna d'aquestes sèries que el segueixen) per música, molta música. Aquests últims dies Mishima, Estanislau Verdet i Pastora estan substituint els Facto Delafé.

Demà vaig al concert de Pastora i estic fent un intensiu de l'últim disc i el cap de setmana hi ha concerts al carrer a la meva nova ciutat i tinc ganes de passar-m'hi per algun. Si us animeu, ja ho sabeu!

Bé, a veure si soc una mica més constant... en tot!!

Pendaison de la cremaillère

2008-03-31T17:55:00.000+02:00

Divendres vaig inaugurar el piset. Ens vam reunir uns quinze entre companys de feina, cosins i amics i vam disfrutar d'una pernilada per menjar. Després vam sortir pel centre i vam acabar a Les enfants... uf! feia anys que no hi anava!!
Dissabte dia cansat i de ressaca i dumenge dia de llegir diaris, fer cosetes a casa i preparar-se per la setmana.

S'han acabat les vacances... tornem a començar!

2008-03-25T12:18:00.000+01:00

Sort que fa sol! sinó encara seria més dur.

Els poquets dies de vacances m'han anat molt bé per a desconnectar de tot: unes compres a Ikea, un barbacoa a casa un bon amic aprofitant la terrassa que té i tres dies a Borgonyà amb l'Imma.

Per fi conec Borgonyà!! M'ha semblat genial passar aquests tres dies allà, vora el foc i aprofitant del poquet sol que aquests dies hi ha hagut. Diumenge al matí, per exemple, estàvem a les deu del matí amb samarreta de tirants a fora i a les tres estava nevant!!

El relax va ser tal que diumenge era gairebé incapaç de parlar, de fet no ho necessitavem pas...

En fi, ahir ja era a casa i al matí vaig anar a comprar una yuca i un aloe vera per casa. A la tarda em Nika va començar a marcar per tot arreu i fer uns "meus" molt escandalosos. Avui ja he trucat a la protectora per a veure on el puc portar a operar... pobret!!!

Vacances!

2008-03-19T13:48:00.000+01:00

D'aqui unes hores estaré de vacances... cinc dies ben merescuts que dedicaré a no fer especialment res.
Un parell de dies a casa d'una bona amiga i la resta per posar encara més maca casa per la cremaillère, i sobretot llegir i escoltar música.

Sento que necessito allunyar-me una mica (molt) de la feina i de tot el que això comporta, reequilibrar-me de nou i tornar d'aqui cinc dies amb forces per afrontar qualsevol cosa.

A més, gairebé tinc decidit que aquest trimestre provo el flamenc (ja era hora! direu alguns) i si puc torno a dansa del ventre.

Escolto "El indio" i marxo ;)

Apa, bones vacances a tot@s!!

Decisions

2008-03-11T14:52:00.000+01:00

Sembla que la primavera està arribant, i no només a cert gran centre comercial. Els dies s'allarguen i comencem a sentir la necessitat de fer una mica més de vida a fóra... S'acosta setmana santa i no tinc plans. Improvitzaré cada matí, quan miri per la finestra per veure el dia que fa i decidir si em quedo a casa, vaig a treballar o a prendre una mica el sol. Decisions fàcils aquestes...

N'hi ha que no ho són tant. I també en tinc d'aquestes... Per prendre una decisió és important que el cap i el cor estiguin d'acord perquè sinó tot es complica. Jo soc molt més de cor, i així em va! Aquests dies voldria fer aflorar la part racional de mi però sembla que s'estigui amagant i el cor, l'estòmac vol guanyar la partida.

Però el que també passa molt sovint és la que teva decisió impliqui a altres persones... aleshores l'eqüació encara es fa més complicada.

I així estic, ara mateix...

Le vent nous portera

2008-03-10T16:09:00.002+01:00

Je n'ai pas peur de la route
Faudrait voir, faut qu'on y goûte
Des méandres au creux des reins
Et tout ira bien

Le vent l'emportera

Ton message à la grande ourse
Et la trajectoire de la course
A l'instantané de velours
Même s'il ne sert à rien

Le vent l'emportera
Tout disparaîtra
Le vent nous portera

La caresse et la mitraille
Cette plaie qui nous tiraille
Le palais des autres jours
D'hier et demain

Le vent les portera

Génétique en bandoulière
Des chromosomes dans l'atmosphère
Des taxis pour les galaxies
Et mon tapis volant lui

Le vent l'emportera
Tout disparaîtra
Le vent nous portera

Ce parfum de nos années mortes
Ceux qui peuvent frapper à ta porte
Infinité de destin
On en pose un, qu'est-ce qu'on en retient?

Le vent l'emportera

Pendant que la marée monte
Et que chacun refait ses comptes
J'emmène au creux de mon ombre
Des poussières de toi

Le vent les portera
Tout disparaîtra
Le vent nous portera

Agua del limonero

2008-03-02T18:21:00.000+01:00

Després d'una setmana de baixa per una bronquitis ja torno a ser jo. Una setmana tancada a casa amb febre, mal de cap i tos, molta tos...
Tot ha quedat oblidat després d'haver passat unes hores davant una llar de foc en un poble de platja. El color del foc, el "crepitar" de les branques mentre es cremaven i la llum de les brases van fer que tota conversa esdevenís banal i sense importància. El silenci es va apoderar de la casa fent que, fins i tot després que acabés l'ultima cançó del disc, es decidís entre silencis que no valia la pena posar res més, que amb el silenci del foc ja en teniem prou. Anar-se'n a dormir després d'haver mirat el foc durant algunes hores i que aquest et provoqui una sensació hipnotitzadora és quelcom d'inexplicable.
Quan es feia de dia vaig començar a veure el que hi havia de l'altre costat de la finestra, un llimoner salvatge. Veient com s'aixecava el dia, intuint el cel i el sol entre les branques del llimoner, tapada dins el llit.

Però tot s'acaba i després d'esmorzar sota el sol he hagut de tornar cap a Barcelona. La tornada en tren, veient el mar d'un blau intens al costar de la meva finestra i amb Facto delafé de fons ha acabat d'enrodonir aquest primer diumenge de març. Serà perquè ha arribat la primavera a El corte inglés i els Facto Delafé s'han deixat engatussar per utilitzar una de les seves cançons (i una de les meves preferides) en l'anunci de cada any? M'han caigut un peldany aquesta gent però què hi farem...

Al migdia, dinar familiar per a celebrar els 92 de l'àvia Maria, encara que ella digui que només en té 23. És el que té haver nascut un 29 de febrer ;)

Ara una mica de lectura del màster i preparar-me per a començar la setmana.

Us deixo amb un troçet del bolero "Lágrimas negras" del cubà Miguel Matamoros ( i interpretada fa poc pel Bebó i El Cigala) que m'ha vingut al cap mirant per la finestra:

"agua del limonero, agua del limonero
si te acaricio la cara tienes que darme un beso."

En fi, que cursi m'ha quedat tot plegat, no? C'est le printemps!

Paris...

2008-03-02T18:08:00.000+01:00

Ja fa dues setmanes que vaig tornar de Paris i encara no havia escrit res... el cap de setmana va ser, de llarg, el millor des que faig aquestes escapadetes de cap de setmana per a veure l'Esteban i els amics.

Dissabte el matí vaig anar a buscar a l'Esteban i només veure'l vaig pensar que ja no és el nen que vaig deixar fa gairebé tres anys sino un noi de gairebé 12. Vam agafar el RER cap a Paris i vam estar caminant tot el matí aprofitant del dia tan maco que feia (encara que fei molt i molt de fred). Vam passejar pels Quai de la Seine, vam anar a Notre-Dame i com no abans de ficar-nos al cinema vam anar a comprar un llibre per a ell. Després de triar-lo em va preguntat "i ara un Léonard, com sempre?" i és clar, no m'hi vaig poder negar. Penso que ja no té edat per llegir els comics d'en Léonard, però ell sap que soc jo qui li comprava quan en sortia un de nou i crec que no vol perdre la tradició (i jo n'estic ben contenta).

Després del cine i cap a les set de la tarda el vaig portar de nou a casa de la seva mare i allà em va oferir quedarme a dormir. Li vaig haver de dir que no, que havia d'anar a dormir a casa d'uns amics però que el proper cop ho faré.

Vaig deixar al meu peque quan encara no anava sol pel carrer, quan encara depenia de mi per moltes coses i ara m'he trobat amb un gairebé adolescent que no dubte en demanar ell al cambrer el que volem per dinar o pregunta a la primera persona que passa com anar a algun lloc del que no recordem el camí. És ja tan gran que no va dubtar ni un moment en auto-anomenar-se el meu "fillol" en una conversa que vam tenir. La paraula "beau-fils" no l'havia utilitzada mai ningú i sentir-la dels seus llavis em va provocar molta emoció.

Dues llàgrimes

2008-02-20T23:29:00.000+01:00

Ho sé, dec el resum del cap de setmana... però ara estic esgotada i només escric dues linies.

Aquesta nit m'han caigut dues llàgrimes (sembla mentida amb tot lo contentai feliç que estic). Els que em coneixeu podreu saber el perquè si penseu quin dia és avui, què fan a la tele al vespre i quin tema ha sortit en el capitol d'avui.

Em quedo també amb la última frase: hi ha quimica o no.

Bona nit

Fantàstics Facto de la fe i sorprenents Manos de topo

2008-02-15T11:14:00.000+01:00

El concert d'ahir va ser genial.
Els manos de topo em van sorprendre molt agradablement i ja tinc el seu últim treball entre les mans i els Facto delafé y las flores azules molt millor del que m'esperava!! Un concert per recordar!! Sonen encara millor en directe!!

A més, ens vam trobar amb gent coneguda al concert, amb colegues de feina i l'Annabel!! Quina alegria, nena!!!

Després un Flor de caña encara va acabar d'arrodonir la nit i cap a dormir que avui volia estar d'hora a la feina per poder marxar amb la consciència una mica més tranquila a la una.

Buf, ja tinc ganes de tornar a veure a aquesta gent... fantàstics!!

Nervis a l'estòmac

2008-02-14T15:31:00.000+01:00

Avui és d'aquells ides que et sents content i saps les raons... no tan sols pels imans que segueixo portant a les orelles ;)

Aquest vespre anem amb un parell d'amics a l'Apolo a veure els Facto Delafé y Las flores azules i em ve molt i molt de gust!! I per altra banda, demà marxo cap a París a passar el cap de setmana.

Ara no hi tornava des del juny i per allà ja se'm reclama, en especial el meu peque. Arribo demà al vespre i em passa a buscar un bon amic per l'aeroport. Els plans pel cap de setmana estan encara molt oberts però és segur que passaré el dia amb l'Esteban i al vespre marxaré cap a casa de la Maria i en Didier per dormir a casa seva a Fontenainebleau i passar el diumenge junts.

Bé, ja us explicaré com ha anat això... per avui us envio molts somriures...

En Nika...

2008-02-12T09:33:00.000+01:00

Ara fa dies que no escrivia, potser perquè tenia poc que dir-vos o dir-me a mi mateixa.

Ahir al vespre i per primer cop en Nika es va ficar al seu "llitet" i vaig aprofitar per fer-li unes fotos. La que veieu va ser feta per pura casualitat a l'hora que badallava... al veure-la em va agafar un d'aquells atacs de riure que semblen eterns. Per un moment vaig pensar que els veïns em sentirien riure i que pensarien que soc boja, però no podia parar de mirar la foto, de mirar-me en Nika i esclatar de nou a riure.

No se us fa extrany a vegades riure sols? De fet, crec que a mi pocs cops m'ha passat... i ahir és un dels millors moments que recordo... i va ser genial!

Fa uns dies que em sentó molt bé, contenta, riallera i pel que diuen faig molt bona cara... seran els imans que porto a les orelles que fan aquest efecte?

"Estaremos muertos toda la eternidad"

2008-02-01T13:33:00.000+01:00

Fa ja uns dies que no paro d'escoltar la cançó, "Muertos" de Facto Delafé y las Flores Azules. Per cert, el proper 14 de febrer toquen a l'Apolo i no m'ho penso perdre...

El grup és fantàstic i aquesta cançó una de les meves preferides... només la frase "Estaremos muertos toda la eternidad" ja fa que se'm posi la pell de gallina i em fa pensar... coses positives i negatives alhora..

Una de les coses que se'm passa pel cap és el típic Carpe diem, aprofitem els moments tots i cada un d'ells perquè després "estaremos muertos..." i irremediablement i romàntica també penso que no cal patir per estar a prop d'algú que ens estimem ja que tindrem tota l'eternitat per estar-hi junts.

A tu que et fa pensar aquesta cançó?

Txi- kung: primera classe

2008-01-30T16:04:00.000+01:00

Acabo de fer la primera classe de Txi-kung i estic molt i molt relaxada. Fer aquest tipus d'activitats a la feina pot semblar estrany però un cop passades les primeres vergonyes tot va bé. El truc és no mirar als companys perque sinó estàs perdut, l'atac de riure arriba de seguida!

He arribat a la classe 15 minuts tard perquè estava contractant l'adsl per telèfon i m'han tingut més de mitja hora fent i refent-me les mateixes preguntes i llegint-me no sé quin coi de protocols... quan he arribat tot just començaven els exercicis després d'haver fet una mica de relaxació que m'he perdut.

El nostre mestre és fantàstic, una persona a qui només mirant-la ja et relaxes, que et parla fluix i mirant els ulls... els exercicis d'estiraments, de relaxació i meditació són lents i sempre amb la veu de fons d'en Ravi que ens explica el què hem d'anar fent i el que significa cada moviment.

En fi que ja tinc ganes de que torni a ser dimecres!! A més en Ravi també ens fa sessions de shiatsu i acabo de demanar hora per la setmana vinent. A partir d'hora fora contractures!!

Ja soc veïna de l'Hospitalet

2008-01-28T12:01:00.000+01:00

Ja està! Aquest cap de setmana, per fi, m'he traslladat a l'Hospi... Han estat dos dies i mig de no parar, fer capses, traslladar capses, desfer capses...

Ahir a quarts d'onze ja començava a notar que allò era casa meva, ja estaven les meves coses per allà repartides, mig endreçades, mig posades de qualsevol manera... i estic molt contenta.

L'adaptació d'en Tuixi i en Nika ha estat perfecte (bé, un amic els anomena Tom i Jerry)... en Tuixi perquè no s'entera molt i en Nika força bé, ja ha trobat el seu racó per dormir i de seguida es va fer seu el pis. Ahir al matí, vaig deixar en Tuixi a dalt de la nevera i, com la rentadora estava posada a prop, el gat amb un parell de salts va arribar al costat de la gàbia... després d'intentar jugar amb el hasmter i veient que aquest seguia dormint tan tranquil, ell s'hi va posar a dormir al costat. Bé, sembla que al final seran amics i tot ;)

Bé, és fantàstic trobar-se tan ràpid a casa...

PD: segueixo llegint la biografia de Carson McCullers... us en parlaré en un proper post...

Reflexions sobre la moto

2008-01-24T08:42:00.000+01:00

M'encanta anar amb moto, els moments que la condueixo són moments només per a mi que m'ajuden a pensar mentre el vent despentina (encara més) els meus cabells. Aquests dies miro encara amb més ganes el mar de Badalona ja que em falta poc per a no poder veure'l cada matí mentre es lleva el dia.

Anar amb moto em permet pensar sobre com vull que vagi el dia o com aquest ha transcorregut, i també em permet fer alguna cosa que en pocs altres llocs faig: cantar. I és que el casc fa que, fins i tot la meva poca veu, sembli més o menys correcte...

Avui pensava en alguna de les frases d'aquesta sèrie de la tele que intento no perdrem mai (ho sé, us pot semblar horrible però m'agrada veure un dels seus capítols just abans de ficar-me al llit a llegir): Anatomia de Grey. Ahir em vaig quedar amb alguna de les idees que es desprenia del capítol: no sempre ni tothom diem el que tenim ganes de dir... potser perquè pensem que farem mal a una persona, potser perquè volem amagar alguna cosa, potser perquè així creiem que ajudem a algú.

El que té aquesta serie és que, parli del que parli, sempre sembla que t'estan dedicant el capítol, no creieu? Bé, és perquè parla de coses tan normals que a tothom ens arriben...

Tornant a la moto, avui pensava en els silencis de la setmana passada... silencis produits per no voler parlar d'un tema... silencis que fan mal però que ja van desapareixent. Oi que sí?

De gats i d'estudis

2008-01-23T10:31:00.001+01:00

Més canvis a la meva vida! El 27 de desembre vaig adoptar en Nika, un precios gat atigrat gris que es van trobar amb els seus 3 germanets dins un container a El Masnou.

Tenia moltes ganes de fer-ho però em feia por descobrir quin caràcter tindria el gat escollit. I la veritat és que és el millor gat del món ;)) És molt carinyós, juganer i sobretot li encanta adormir-se a sobre meu mentre li rasco el cap.

Amb en Tuixi, el hamster, els tinc separats mentre no soc a casa, però quan poso al Tuixi a la seva bola per que corri pel pis, els dos es segueixen i juguen.

L'altra noticia és que m'acabo de matricular al Master en Societat de la Informació i el Coneixement. De moment faré dues assignatures, no em vull carregar molt...

Seguin amb el trasllat, ahir em vaig agafar el dia per a fer capses, ara ja ho tinc tot empaquetat i llest pel trasllat definitiu el dissabte.

Nou pis, nova vida...

2008-01-21T15:15:00.000+01:00

Hola a totes i tots,

Ja fa dies que m'ho penso això de fer un blog però em frenava pensar que segurament a ningú li interessa el que faig o deixo de fer, i per tant, ningú no llegiria el que pugui escriure aqui... avui, un dilluns assoleiat de gener, em decideixo a començar.

Començo aquest blog en ple trasllat de casa: deixo Badalona i el pis d'en Marc on he estat vivint el darrer any i mig, per a traslladarme a l'Hospitalet, al pis on els meus besavis de Canfranc van venir a viure. El pis on els meus avis, el meu pare i la meva tieta van viure i on la meva àvia Maria ha viscut fins el passat setembre quan ha deixat la casa per la dels meus pares. Ara em toca a mi.

Fa un mes que ho vaig decidir i en un tres i no res, el meu tiet i el meu pare me l'han pintat amb els colors que vaig triar. Ara ja no és el pis de la meva àvia... ara és el meu pis!!

Dissabte passat vaig anar a comprar l'habitació i ara ja està muntada.

Una sensació estranya recorria el meu cos quan l'estava triant, la mateixa sensació que estic tenint des que m'he decidit a viure allà: soc jo i només jo qui decideix si vull aquest o l'altre llit, si volia aquesta pintura o la de més enllà... però m'agrada!!

Crec que instal·lar-me en aquest pis amb en hamster Tuixi i el gat Nika serà el principi de la nova vida que fa tant de temps busco...