Vicky Cristina Anna Barcelona

I apareixo després de tants dies i em dóna per parlar d'una pel·lícula.

Acabo de venir de veure "Vicky Cristina Barcelona" i enlloc de posar-me a fer coses, escric de nou en el blog que tinc una mica abandonat. Ja em perdonareu, però crec que aquests dies no ha passat res molt interessant o si més no res nou que m'hagi decidit a escriure. Ho podia haver fet però segurament el que us podia haver escrit ja us ho he dit en altres posts... en fi, segueixo en aquesta muntanya russa de la que crec que ja no puc deixar de muntar-hi... li estic agafant carinyo i tot ;)

Però avui una peli em fa escriure. No us volia dir si m'ha agradat o no però crec que és una mica inevitable. Crec que si no ho hagués llegit en els crèdits, no hagués dit que era una peli d'en Woody Allen i la veritat és que tota ella és un gran tòpic. I amb això no vull dir que no m'hagi agradat. Ni el contrari.

Més enllà de la música (Paco de Lucia sonant insistentment), la postal de Barcelona i els machos españoles, he pogut riure força des del moment que la meva gran odiada Penelope Cruz (ho sento a qui li agradi) ha aparegut en aquest paper d'histèrica amant.

Els tòpics sobre l'amor són totalment constants al llarg de la peli (això anàvem a veure, no?) i n'Allen no ens ensenya res de nou al respecte. M'he aixecat de la butaca pensant "i jo qui soc? Vicky o Cristina?". La primera, una bona noia enamorada del que serà el seu marit que intenta no ficar-se al llit ni enamorar-se del típic noi dolent o la segona, la noia que la única cosa que té clara és saber el que no vol? À vous de juger...

Una de les coses que tenim els balança és que podem passar d'un estat a un altre en un tres i no res, i en aquest aspecte potser molt més que en d'altres. No ho creieu?

I què dir del personatge d'en Bardem? Doncs que m'ha recordat als niños malos que se'm creuen en el camí. I sí, en especial a un a qui espero poder recomanar que la vagi a veure.

En fi, una tarda entretinguda...