L'esperança

Avui, una poesia de Gioconda Belli.

EN LA DOLIENTE SOLEDAD DEL DOMINGO

Aquí estoy,
desnuda,
sobre las sábanas solitarias
de esta cama donde te deseo.

Veo mi cuerpo,
liso y rosado en el espejo,
mi cuerpo
que fue ávido territorio de tus besos,
este cuerpo lleno de recuerdos
de tu desbordada pasión
sobre el que peleaste sudorosas batallas
en largas noches de quejidos y risas
y ruidos de mis cuevas interiores.

Veo mis pechos
que acomodabas sonriendo
en la palma de tu mano,
que apretabas como pájaros pequeños
en tus jaulas de cinco barrotes,
mientras una flor se me encendía
y paraba su dura corola
contra tu carne dulce.

Veo mis piernas,
largas y lentas conocedoras de tus caricias,
que giraban rápidas y nerviosas sobre sus goznes
para abrirte el sendero de la perdición
hacia mi mismo centro
y la suave vegetación del monte
donde urdiste sordos combates
coronados de gozo,
anunciados por descargas de fusilerías
y truenos primitivos.

Me veo y no me estoy viendo,
es un espejo de vos el que se extiende doliente
sobre esta soledad de domingo,
un espejo rosado,
un molde hueco buscando su otro hemisferio.

LLueve copiosamente
sobre mi cara
y sólo pienso en tu lejano amor
mientras cobijo
con todas mis fuerzas,
la esperanza.

De nou, somio

Quants cops m'hauré somiat agafant l'avió cap a Xile? Des de fa deu anys, molts, moltíssims, potser excessius i tot. I avui al migdia, mentre xatejava amb una bona amiga i ens preguntàvem per les vacances (ja tinc els bitllets cap a Roma pel dia 2 d'agost i torno el 13 des de Pissa) de nou ha sorgit el tema... "i si marxéssim cap a la Patagònia al novembre? i si anem a Tierra de Fuego? i si..."

En fi, que durant una bona estona i en alguns moments de la tarda hi torno a pensar. Durant aquests deu anys els possibles acompanyants han anat variant: en Sergio, el primer que em va fer conèixer el país; en Dani, el que me'l va fer estimar i després la Milla i en Rode, amb els que havia de viatjar aquest estiu.

Anar a Xile em sembla molt diferent que anar a qualsevol altre lloc, podria tornar a Nicaragua o a Guatemala o a El Salvador o anar a llocs nous però mai he desitjat tant anar a un lloc i menys tenir la sensació de que ja el conec...

En el "discurset" que com a madrina vaig fer al meu cosí Rode i a la Milla, els hi comentava que tinc la sensació que alguna cosa ens uneix allà, sinó no ho entenc gaire.

Quan penso en Xile recordo un sopar a la casa de Montreuil, amb els pares d'en Dani i el seu germà. Feia poc que vivia allà i crec recordar que era el primer cop que ells venien a casa a sopar. Després de l'àpat, l'Ethel ens va explicar els últims mesos que van viure a Xile: el seu pare exiliat i amagat en algun país europeu del que ni tan sols ella en sabia el nom, ella i el seu marit amb l'Alvaro de 2 anyets i embarassada d'en Daniel i tot d'una, haver de fugir cap al nord de França... i començar una nova vida. Un altre record que em ve al cap, és el documental Salvador Allende de Patricio Guzmán i sobretot els dos segons on apareix al costat del president l'avi d'en Dani.

En fi, seguiré somiant i seguiré pensant que hi aniré algun dia, potser no aquest novembre, potser tampoc l'any vinent però estic convençuda que algun dia aniré a aquest país tan llunyà però tan proper alhora.

"Mil años de oración"

És gairebé la una de la matinada però no vull anar a dormir sense escrirue una mica sobre la pel·licula que he anat a veure aquest vespre: "Mil años de oración" d'en Wayne Wang.

Després d'una setmana amb més baixos que alts, amb visita a la metgessa i sessió de reiki inclosa, canvis de temps i dos dies de pluja... aquesta pel·licula m'ho ha fet oblidar tot.

Mr Shi va a visitar en un petit poblet dels Estats Units a la seva filla Yilan que s'ha separat recentment. El xoc generacional, cultural, l'idioma... tot els separa, però com si es tractés d'anar obrint i descobrint les nines russes, tots dos s'acabaran coneixent.

És una pel·licula de personatges, tan sols quatre. El pare, la filla, Madame (una dona iraní que el pare es troba cada dia el parc i amb la que es pot disfrutar d'algunes de les millors seqüències de la peli. Mr Shi parlant en xinès mandarí i ella en iraní i intercalant algunes paraules en anglès... i on descobrim com és aquest encantador vellet) i el nòvio rus de la filla que apareix poc més de cinc minuts.

Els diàlegs, l'ausència d'aquests, els dos móns que es tornen a juntar després de 12 anys sense veure's, la separació física i psicològica entre aquest pare que ve a ajudar a la seva filla i aquesta que no permet que l'ajudin...

En fi, que us la recomano molt i molt, és curta, i encara se'n fa més i surts del cine (a més d'amb ganes de menjar xinès) amb un somriure als llavis.

1 de maig al sol

Dimecres va ser un dia esgotador... d'aquells que arribes a casa i et vols ficar al llit inmediatament. Vaig treballar fins les set, una cerveseta amb en Cristòbal per pujar els ànims i cap a casa.

Ahir en canvi, i malgrat em sentia molt cansada, vam agafar el tren amb la Carlota i la Berta i vam anar a passar el dia a Sitges. Passejar, juga una mica amb la nena a la sorra i calor, molta calor... de fet, les platges estaven plenes de gent prenent el sol i començant a ficar-se a l'aigua... i nosaltres en texans!!

Sempre és agradable passejar per Sitges i a mi sempre em porta bons records. De fa més de deu anys quan anàvem a passar caps de setmana a casa dels Ceres i el primer cop que hi vaig portar a en Dani... en fi!! bons records en els que tampoc m'hi vull aturar gaire.

Vam aprofitar el viatge de tornada, mentre la Berta dormia, per parlar de les vacances a Itàlia. Sembla que van prenent forma!! Podem allotjar-nos a casa un amic de la Carlota, en un poblet a prop de Roma, fins el dia 7 d'agost, per tant estem mirant de començar per Roma i després anar pujant fins a Florència i tornar cap el 12 o 13 d'agost.

Aquest matí he estat mirant vols, lloguer de cotxes, etc... i amb sort aquest vespre comprarem els bitllets.

Se'm fa extrany planejar un viatge de deu dies... ara estic pensant què faré la resta d'agost, si vaig a Menorca, si em miro una altra coseta jo sola, si...

En fi, crec que aprofitaré el sol que fa avui i aniré a prendre'n una miqueta... a veure si trenco aquest color blanc de pell!

Eat the Art... i retrobades

Ahir vaig anar a "Eat the art" (exposició ben efímera feta per escultures de xocolata realitzades per diferents pintors). En els 4 anys d'història mai la xocolata havia desaparegut tan ràpid i creiem que és perquè l'exposició va ser anunciada en el programa de la tarda de TV3 i clar, totes les iaiones estaven puntualment a quarts de vuit del vespre per berenar.

Feia temps que no veia a en Pepe, l'Albert, en Miguel, la Montse i em va fer molta gràcia tornar-los a trobar i compartir una estona amb ells.

Arribada a casa, i després del partit (millor no parlar-ne... vaig fer campana de flamenc per res) vaig estar mirant el blog dels pintors i em vaig trobar amb el del Pepe i sorpresa!! hi ha penjat un quadre que em resulta conegut: "Mediterráneo".

Us resulta familiar la noia estirada a la platja?

En fi, bona dosi d'energia per començar el matí.

Graus i més graus...

I no parlo de temperatura!
Fa més d'una setmana que només estic treballant amb els plans d'estudis de grau per tal de tenir-ho tot enllestit demà a primera hora... avui a les vuit en punt del vespre he acabat... ja no podia més!!

En fi, a part de la feina, també hi ha hagut espai per la diversió...

Dilluns normalet.

Dimarts de bicing fins a Diagonal mar amb un parell d'amics i aprofitar per comprar-me un llibre... flamenc i soparet...

Dimecres, Sant Jordi, de festa. Passejar pel centre, aperitiu i dinar amb la Rosa i al vespre vaig anar a veure dansa al TNC. L'Eneko segueix ballant de manera espectacular.

Dijous, feina i feina.

Divendres més feina, però al vespre fem el sopar interdepartamental i ens ho passem d'allò més bé.

Dissabte, descansar que ja no tenim edat, però al vespre soparet amb la Carlota i acabem bebent rebujito a la Feria de Abril

I diumenge, aperitiu i dinar amb l'Oriol per la Barceloneta.

En fi, que porto un cansament a sobre que no m'aguanto, així que marxo a dormir.

Bona nit!

Joyeux anniversaire!

Avui és l'aniversari d'una de les persones més especials de la meva vida.

A mil kilòmetres de distància, et desitjo feliç aniversari!!

Je t'aime mon peque.