dilluns, 14 de setembre de 2009

La tardor comença

Fa una setmana que he tornat de vacances - ja em perdonareu si no he escrit abans- i ara, fa tan sols uns minuts me n'he adonat: la tardor ha començat.

Tornar a la feina, començament de curs acadèmic, mirar a l'agenda quin dia em comença el curs de flors de bach en el que m'he matriculat, agafar una jaqueta al sortir al matí, la pluja torrencial d'avui... no, no és això el que m'ha fet sentir que la tardor ja ens abraça.

Fa pocs minuts, he entrat a la cuina venint del menjador. La llum oberta de la cuina, un pot amb pasta bullint - el meu dinar de demà-, l'olor del sopar i les ganes de la dutxa nocturna... tot això m'ha fet veure que l'estiu s'acaba a poc a poc... avui s'ha acabat la jornada intensiva i tocava tornar a fer el dinar, avui les llums de la casa es quedaven obertes mentre em passejava d'una habitació a l'altra - a fora ja era fosc-, avui s'acaba el meu estiu particular.

Una sensació de melanconia m'ha recorregut el cos.
Un desig de que s'obrís la porta de casa m'ha passat per la ment.
Un somriure tímid s'ha dibuixat a la meva boca.

Benvinguda tardor!

diumenge, 2 d’agost de 2009

Preparant les vacances!

D'aquí una setmana ja serem a Delhi. L'Ìndia és un d'aquells països de la meva llista mental de llocs per visitar que fa més anys que hi era i d'aquí una setmana la tocaré, l'oloraré i la sentiré amb el meu propi cos.

Seran unes vacances especials i no només pel país. Tot el que envolta aquest viatge és especial.

Aquestes vacances són les primeres des de molt de temps on torno a tenir parella, però aquest cop no podrem viatjar junts. Estarem, això sí, en el mateix continent però vivint realitats motl diferents l'un de l'altre. A principis d'aquest any, quan vaig començar a pensar en aquesta destinació per les vacances d'estiu, me les imaginava amb tu... finalment les faré amb quatre amics més.

I aquesta és una de les altres coses que faran que aquestes vacances siguin especials. En un primer moment només havíem de marxar la Gemma i jo; després es va apuntar la Mercè, després de Setmana Santa en Jordi i fa un parell de mesos, la Rosa. Això semblarà El club de los cinco! Estic segura que ens entendrem molt bé i ens ho passarem molt i molt bé.

Aquest cap de setmana he avançat molt en els preparatius i pràcticament em queda posar les coses dins la motxila i anar cap a l'aeroport. I encara queden 6 dies per marxar!!

Un més d'agost a l'Índia, amb el cor a Japó i Canada... i Barcelona, és clar!

Aquest és el post número 100 d'aquest blog... qui ho anava a dir! Ens retrobem aquí mateix a partir del setembre. De moment em trobareu en el blog del viatge.

Bones vacances!

divendres, 31 de juliol de 2009

Per en Guillem!

Felicitats guapo!!!!! Molta sort!

dimecres, 29 de juliol de 2009

Quant de temps?

Quant de temps necessitem per tancar etapes passades?
Quant de temps necessitem per passar un necessari dol?
Quant de temps necessitem estar sols per pensar i decidir el nostre futur?
Quant de temps passarà abans no ens enyorem de casa?

I mentrestant... què fan els demés?

Mentre tanquem, passem el dol, estem sols i ens enyorem... què fa la fotografia que hem deixat enrera? Es convertirà en una fotografia quieta o en moviment? Com ens rebrà quan tornem?

¿Todavía tienes frío? Bueno,
Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar.
Imagina una calita, yo te sirvo una clara
es verano y luce el sol, es la costa catalana
y estamos tranquilos, como anestesiados
después del gazpacho nos quedamos dormidos (...)
Vivan las noches, el sol, la sal en tus labios


Enero en la playa - Facto Delafé y Las flores azules

dimarts, 28 de juliol de 2009

Connexions globals

Avui tinc un "dia patidor".

Per molt que sé que no hi ha raons per patir, per diaris que he llegit i on no he vist cap desgràcia... avui tinc el dia patidor.

Alguns amics m'han dit que la culpa la tenim nosaltres mateixos per estar connectats constantment. També li hem de donar les culpes a internet, que és qui ens ho permet.

I és que sense saber res des de dissabte al vespre, matí de diumenge en horari Vlodivostoquí, i sabent que les properes 36 hores es passarien en un ferry camí de Japó i que aquest ferry arribava avui al matí (matinada d'ahir en horari barceloní) m'ha donat per patir avui.

Potser si no estéssim tan connectats avui no patiria.. però qui no vol estar connectat? jo no seré la primera que aixequi la mà. Segur que no s'ha trobat un connexió per a escriure, segur que estem cansats del trajecte, potser estem de farra per tokio amb el nou amic català... mil i una raons fan que no hi hagi noticies.
Però com diuen en anglès:

No news, good news!!

Doncs això, a disfrutar! i jo, a no patir tant ;)

dimarts, 14 de juliol de 2009

Llibres...

Aquestes setmanes estic recuperant l'hàbit de lectura que tenia una mica, només una mica, apartat. El fet d'estar sola a casa i tenir jornada intensiva ajuda i aquests últims dies de descans a casa encara més.

Els dos últims llibres que he devorat han estat "Somnis des de l'harem" de Fatima Mernissi i "Un home a les fosques" de Paul Auster.

No havia llegit res de Mernissi, sí que n'havia sentit a parlar i ara espero que la facin honoris causa a la UOC per anar-la a veure. El llibre ens presenta un harem desconegut per nosaltres, on ella va viure durant la seva infància. Un llibre reivindicatiu i de fàcil lectura.

De l'Auster em llegeixo tot el que publica. En soc fan. I aquest llibre comprat ara fa uns mesos, me l'he llegit en un parell de nits. Extraordinari. Tot passa en una nit d'insomni d'un home gran. Ens fa plantejar moltes coses sobre les guerres, sobre els soldats que s'hi veuen obligats a anar o els que hi van per guanyar diners i sobretot és una forta crítica a l'administració d'en Bush. Molt recomanable.

Avui n'ataco un altre: "Un pacto de amor" d'Anna Ferrer. L'esposa del ja desaparegut Vicenç Ferrer ens narra la història de les seves dues vides unides per sempre més a l'Índia. Aquest llibre me'l va oferir algu per Sant Jordi amb qui tinc precisament això: un pacte d'amor.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Cançons que fan plorar...

Hi ha cançons a la vida que ens fan plorar. Des que escolto els primers acords fins que se m'erissa la pell, passen pocs segons...

En tenia algunes de controlades des de fa anys:

- "Todos los patitos", no sé si es diu així però la llegenda familiar diu que en els meus primers aniversaris si em cantaven la típica cançó d'aniversari feliç em posava a plorar. Fa anys, molts, que això no passa però ara, quan escolto el "todos los patitos se fueron a nadar. Y el más pequeñito...", em desfaig en llàgrimes.

- "Amics per sempre". Ho sé, pot resultat ridícul. Una cançó de Los Manolos em fa plorar. Però per a mi l'estiu del 92 va ser un punt d'inflexió, un moment de canvi, viure experiències que mai oblidaré. Aquella cançó em porta directament a una nit de mitjans de setembre, entre mil·lers d'ateltes paralímpics i els que durant més de vint dies van ser els meus companys, els voluntaris. És inevitable, un "Amics per sempre" em fa brollar les llàgrimes en un tres i no res.

N'hi ha moltes més però aquestes dues són les que més podria destacar entre les cançons que em fan plorar. Ni grans obres mestres clàssiques, ni grans hits mundials... un parell de cançons "casolanes" que per a mi són especials.

Fa uns moments n'he descobert una altra. Crec que la tenia oblidada perquè ja havia plorat escoltant-la, però ho havia oblidat. Fa uns minuts intentant trobar algunes notícies he enganxat el moment final de l'homenatge a Michael Jackson. Molts cantants i familiars (els seus fills dels que mai havíem vist la cara també) cantaven el "Heal the world". I puf!!! els meus ulls semblaven les catarates del Niàgara!

Aquests dies però, com que estic especialment sensible, estic intentant evitar escoltar cançons que poden provocar més llàgrimes. Ja ho sé que és bo plorar, però potser no cal patir massa, oi? Així que, per raons de molt a dins, fa un parell de setmanes que ni Pastora, ni Facto, ni molt d'Antònia Font. Hi tornaré, no patiu...

En fi, si algun dia torno a fer un altre post sobre les cançons que em fan plorar, aquesta també haurà d'anar entre les destacades.

De totes maneres, seguiré pensant-hi, segur que n'hi ha alguna més.