Pendaison de la cremaillère

Divendres vaig inaugurar el piset. Ens vam reunir uns quinze entre companys de feina, cosins i amics i vam disfrutar d'una pernilada per menjar. Després vam sortir pel centre i vam acabar a Les enfants... uf! feia anys que no hi anava!!
Dissabte dia cansat i de ressaca i dumenge dia de llegir diaris, fer cosetes a casa i preparar-se per la setmana.

S'han acabat les vacances... tornem a començar!

Sort que fa sol! sinó encara seria més dur.

Els poquets dies de vacances m'han anat molt bé per a desconnectar de tot: unes compres a Ikea, un barbacoa a casa un bon amic aprofitant la terrassa que té i tres dies a Borgonyà amb l'Imma.

Per fi conec Borgonyà!! M'ha semblat genial passar aquests tres dies allà, vora el foc i aprofitant del poquet sol que aquests dies hi ha hagut. Diumenge al matí, per exemple, estàvem a les deu del matí amb samarreta de tirants a fora i a les tres estava nevant!!

El relax va ser tal que diumenge era gairebé incapaç de parlar, de fet no ho necessitavem pas...

En fi, ahir ja era a casa i al matí vaig anar a comprar una yuca i un aloe vera per casa. A la tarda em Nika va començar a marcar per tot arreu i fer uns "meus" molt escandalosos. Avui ja he trucat a la protectora per a veure on el puc portar a operar... pobret!!!

Vacances!

D'aqui unes hores estaré de vacances... cinc dies ben merescuts que dedicaré a no fer especialment res.
Un parell de dies a casa d'una bona amiga i la resta per posar encara més maca casa per la cremaillère, i sobretot llegir i escoltar música.

Sento que necessito allunyar-me una mica (molt) de la feina i de tot el que això comporta, reequilibrar-me de nou i tornar d'aqui cinc dies amb forces per afrontar qualsevol cosa.

A més, gairebé tinc decidit que aquest trimestre provo el flamenc (ja era hora! direu alguns) i si puc torno a dansa del ventre.

Escolto "El indio" i marxo ;)

Apa, bones vacances a tot@s!!

Decisions

Sembla que la primavera està arribant, i no només a cert gran centre comercial. Els dies s'allarguen i comencem a sentir la necessitat de fer una mica més de vida a fóra... S'acosta setmana santa i no tinc plans. Improvitzaré cada matí, quan miri per la finestra per veure el dia que fa i decidir si em quedo a casa, vaig a treballar o a prendre una mica el sol. Decisions fàcils aquestes...

N'hi ha que no ho són tant. I també en tinc d'aquestes... Per prendre una decisió és important que el cap i el cor estiguin d'acord perquè sinó tot es complica. Jo soc molt més de cor, i així em va! Aquests dies voldria fer aflorar la part racional de mi però sembla que s'estigui amagant i el cor, l'estòmac vol guanyar la partida.

Però el que també passa molt sovint és la que teva decisió impliqui a altres persones... aleshores l'eqüació encara es fa més complicada.

I així estic, ara mateix...

Le vent nous portera

Je n'ai pas peur de la route
Faudrait voir, faut qu'on y goûte
Des méandres au creux des reins
Et tout ira bien

Le vent l'emportera

Ton message à la grande ourse
Et la trajectoire de la course
A l'instantané de velours
Même s'il ne sert à rien

Le vent l'emportera
Tout disparaîtra
Le vent nous portera

La caresse et la mitraille
Cette plaie qui nous tiraille
Le palais des autres jours
D'hier et demain

Le vent les portera

Génétique en bandoulière
Des chromosomes dans l'atmosphère
Des taxis pour les galaxies
Et mon tapis volant lui

Le vent l'emportera
Tout disparaîtra
Le vent nous portera

Ce parfum de nos années mortes
Ceux qui peuvent frapper à ta porte
Infinité de destin
On en pose un, qu'est-ce qu'on en retient?

Le vent l'emportera

Pendant que la marée monte
Et que chacun refait ses comptes
J'emmène au creux de mon ombre
Des poussières de toi

Le vent les portera
Tout disparaîtra
Le vent nous portera

Agua del limonero

Després d'una setmana de baixa per una bronquitis ja torno a ser jo. Una setmana tancada a casa amb febre, mal de cap i tos, molta tos...
Tot ha quedat oblidat després d'haver passat unes hores davant una llar de foc en un poble de platja. El color del foc, el "crepitar" de les branques mentre es cremaven i la llum de les brases van fer que tota conversa esdevenís banal i sense importància. El silenci es va apoderar de la casa fent que, fins i tot després que acabés l'ultima cançó del disc, es decidís entre silencis que no valia la pena posar res més, que amb el silenci del foc ja en teniem prou. Anar-se'n a dormir després d'haver mirat el foc durant algunes hores i que aquest et provoqui una sensació hipnotitzadora és quelcom d'inexplicable.
Quan es feia de dia vaig començar a veure el que hi havia de l'altre costat de la finestra, un llimoner salvatge. Veient com s'aixecava el dia, intuint el cel i el sol entre les branques del llimoner, tapada dins el llit.

Però tot s'acaba i després d'esmorzar sota el sol he hagut de tornar cap a Barcelona. La tornada en tren, veient el mar d'un blau intens al costar de la meva finestra i amb Facto delafé de fons ha acabat d'enrodonir aquest primer diumenge de març. Serà perquè ha arribat la primavera a El corte inglés i els Facto Delafé s'han deixat engatussar per utilitzar una de les seves cançons (i una de les meves preferides) en l'anunci de cada any? M'han caigut un peldany aquesta gent però què hi farem...

Al migdia, dinar familiar per a celebrar els 92 de l'àvia Maria, encara que ella digui que només en té 23. És el que té haver nascut un 29 de febrer ;)

Ara una mica de lectura del màster i preparar-me per a començar la setmana.

Us deixo amb un troçet del bolero "Lágrimas negras" del cubà Miguel Matamoros ( i interpretada fa poc pel Bebó i El Cigala) que m'ha vingut al cap mirant per la finestra:

"agua del limonero, agua del limonero
si te acaricio la cara tienes que darme un beso."

En fi, que cursi m'ha quedat tot plegat, no? C'est le printemps!

Paris...

Ja fa dues setmanes que vaig tornar de Paris i encara no havia escrit res... el cap de setmana va ser, de llarg, el millor des que faig aquestes escapadetes de cap de setmana per a veure l'Esteban i els amics.


Dissabte el matí vaig anar a buscar a l'Esteban i només veure'l vaig pensar que ja no és el nen que vaig deixar fa gairebé tres anys sino un noi de gairebé 12. Vam agafar el RER cap a Paris i vam estar caminant tot el matí aprofitant del dia tan maco que feia (encara que fei molt i molt de fred). Vam passejar pels Quai de la Seine, vam anar a Notre-Dame i com no abans de ficar-nos al cinema vam anar a comprar un llibre per a ell. Després de triar-lo em va preguntat "i ara un Léonard, com sempre?" i és clar, no m'hi vaig poder negar. Penso que ja no té edat per llegir els comics d'en Léonard, però ell sap que soc jo qui li comprava quan en sortia un de nou i crec que no vol perdre la tradició (i jo n'estic ben contenta).

Després del cine i cap a les set de la tarda el vaig portar de nou a casa de la seva mare i allà em va oferir quedarme a dormir. Li vaig haver de dir que no, que havia d'anar a dormir a casa d'uns amics però que el proper cop ho faré.

Vaig deixar al meu peque quan encara no anava sol pel carrer, quan encara depenia de mi per moltes coses i ara m'he trobat amb un gairebé adolescent que no dubte en demanar ell al cambrer el que volem per dinar o pregunta a la primera persona que passa com anar a algun lloc del que no recordem el camí. És ja tan gran que no va dubtar ni un moment en auto-anomenar-se el meu "fillol" en una conversa que vam tenir. La paraula "beau-fils" no l'havia utilitzada mai ningú i sentir-la dels seus llavis em va provocar molta emoció.