Yes I can

Aquest matí he anat a visitar a la doctora de la feina per una faringitis que arrossego des de fa alguns dies. Aquesta doctora m'agrada, més que pel que et pugui recomanar - que també, perque sempre intenta donar-te remeis naturals- sinó també per com és, per com t'escolta, per la poca pressa que té per parlar amb tu.

I avui he aprofitat per fer-li una pregunta que fa anys, molts anys que penso i a la que ara em vull començar a enfrontar: "Perquè tinc tant de terror als metges?". Por que fa que em bloqueji quan hi vaig, que em maregi i acabi per mig desmaiar-me, cosa gens agradable pel metge i molt menys per a mi.

Si ella llegís això em diria que començo malament, hauria d'haver dit "perquè em poso nerviosa quan vaig als metges?". I és que després de fer-li la pregunta i aclarir-li que ni soc hipocondríaca, ni tinc por a morir -més enllà de la que tothom pugui tenir-, ni he viscut cap trauma de petita, ella m'ha dit que he de començar canviant la manera en què expresso el tema. No he de tornar a dir que tinc por, terror, horror als metges (pobrets!) sino que he de començar a verbalitzar que em posa nerviosa anar-hi.

Bé, ho intentaré, igual que intentaré escriure una mica sobre el tema i fer-li visites de tant en tant per tal que ella em faci "alguna putada" tal i com ha dit. I així anar-me acostumant...

Fa una estona tornava a casa amb la moto, temerosa de que el vent em fes tombar o creuar-me de carril, pensant. Ja sabeu que és un dels llocs on més penso i... he vist, en certa manera la llum al respecte. He pensat que la doctora tenia raó en moltes coses.

De petita mai se'm van donar bé els treballs manuals. Encara recordo com demanava ajuda al meu pare - que és un manetes- per a qualsevol cosa que hagués de fer. Em venen imatges d'una maqueta d'una casa que em va (ajudar a) fer per l'assignatura de pretèncnica del cole.

Des d'aleshores mai he intentat fer res que tingués un component manual perquè se que soc nul·la amb les meves mans per a fer qualsevol cosa d'aquestes. Per tant, per molt que em regalessin un set de mosaic, encara el tinc per estrenar i mai he intentat fer res una mica creatiu en aquest aspecte.

Fins ara.

Abans del Nadal vaig acompanyar a un parell d'amigues a una tenda de manualitats i vaig sortir amb un kit per a principiants de decopatch. Una tècnica que consisteix en fer trocets d'un paper per enganxar-lo en alguna superfície com si fos un collage. He tingut el kit a la vista durant dos mesos i la setmana passada m'hi vaig enfrontar.

En menys d'una hora tenia un bonic marc de fotos decorat amb aquest paper i fa un parell de dies vaig decorar un mirall per a regalar-li a ma mare. Ara no paro de pensar en quines coses més podria fer amb aquesta tècnica a la que m'ha costat acostar-mi i de la que tan ben parada n'he sortit.

I ara ja puc dir que faig decopatch i ja no puc tornar a dir que no tinc manetes pels treballs manuals. Almenys per aquesta tècnica en tinc.

Estava tan convençuda de la meva nul·litat en el tema que durant anys m'he resistit a provar-ho. Ara que sé que puc fer alguna cosa, estic satisfeta amb mi mateixa i no ho tornaré a dir.

I estic totalment convençuda que amb els metges he de fer igual. Segurament l'últim anàlisi de sang me'l van fer a l'època on el meu pare em feia la maqueta i ara que estic començant a superar i a convencer-me de que puc fer coses amb les meves mans, començo a pensar que puc anar als metges sense muntar el numeret.

Sí, jo puc!!