Les flors del meu jardí

El temps passa.

El que eren unes llavors al principi de la primavera, ara són unes precioses campanetes liloses.

Temps fugit... heuresement!

Nicaragua turística

Avui tornant cap a casa a quarts de tres, m'he quedat parada en un semàfor darrera un bus turístic. Una imatge m'ha fet saltar el cor i no estava segura de creure el que estava veient: la catedral de Granada, m'ha sorprés conduint i no m'ho podia acabar de creure.

Per primer cop, he vist una publicitat de Nicaragua. M'he quedat sorpresa, aturada... i per fi, he pogut reaccionar.

Nicaragua és un d'aquests llocs on els turistes fan d'això mateix perquè ja que hi són no volen marxar sense conèixer una mica el país. A Nicaragua no hi anem a fer de turista, a Nicaragua hi anem per recordar la revolució, per xerrar amb els sandinistes, per formar part d'una brigada, per intentar viure una de les històries més appassionants de llatinoamèrica. Fer de turista a Nicaragua, fins avui, era un petita part d'un gran viatge.

I a partir d'ara Nicaragua podrà rebre turistes de debó. D'aquells que van amb la càmera a tot arreu, d'aquells que agafen un avió d'anada i tornada per a posar una xinxeta de color en el seu mapa mundi de països visitats.

Potser és el primer d'aquests països pocs visitats per motius turístics que ara s'obren al món. El Salvador n'és un altre cas. Fa dos anys visitant les ruïnes de la Joya de Cerén, la Pompeia d'Amèrica (el nom ja ho diu tot) el guia que em va mostrar aquell increïble paratge em deia que tot el que hi havia sota els meus peus rodejats d'herbes, plantes i arbres era un poblat maya enfonsat sota les cendres del volcà Laguna el 595 DC. El guia em deia que el govern no té o no vol tenir diners per a seguir amb les excavacions i que si vinguéssin més turistes com jo ho era en aquell moment, segurament els treballs podrien continuar.

Potser en aquest cas l'entrada de turistes al país podria beneficiar l'economia salvandorenya, però avui que veia l'anunci de turisme de Nicaragua, egoistament he pensat que prefereixo una Nicaragua, Nicaragüita sense massa turistes, sense haver de reservar lloc per dormir a Ometepe, sense que perdi aquella "innocència" de ser un país encara verge pel turisme.

De tota manera, aquests país em té el cor robat i mai pararé de recomanar-vos una visita. Així que sigui de la manera que més desitjeu, no us perdeu l'oportunitat de conèixer el país negre-vermell.

Nova etapa

Ahir al matí em va dir "Aprofita aquests sis mesos. A la vida en tenim uns 160 o 180 només d'aquests períodes" i després va pujar al tren.

Aquest primer dia d'aquesta etapa que pot arribar a ser de sis mesos ha començat amb la rutina diària d'anar a treballar. A la feina tot eren mirades per trobar la meva…

Després a casa, una tarda qualsevol i un vespre d'enyorança. Va ser quan va marxar el sol, asseguda al sofà vermell acaronant el gat que va venir un petit diluvi… arranjat per un petit missatge al móvil des de París.

I sí, aquesta nova etapa, l'aprofitaré i tant! Al juliol un curset de reflexologia podal, a l'agost el viatge a l'Índia, al setembre la fira de teatre de Tàrrega, la Mercè, els 33, a l'octubre començo el curs de flors de bach... i tot això rodejada com sempre d'amics i amigues que mai em deixen sola.

I és amb alguns d'ells que avui marxem a la Cerdanya, a Ur per passar el primer cap de setmana d'aquesta nova etapa junts.

Nova etapa sí, però amb ganes de que comenci ja la següent. Amb ganes de veure't.

Fins aviat

Falten molt poques hores pel comiat a l'estació. Menys de dotze i ja arriba l'enyorança.

Haurà d'acabar la primavera, passar tot l'estiu i la tardor per a tornar-te a abraçar.

Demà comença una nova etapa. A l'estació comencen sis mesos dins un iglú descongelat.

Avui no és un dissabte qualsevol...

Em llevo quan la pluja acaba de mullar els carrers, agafo la moto i marxo cap a la feina. Avui, com cada semestre, em toca fer guàrdia d'exàmens fins a la una. Però avui no és un dissabte qualsevol.

Aquest dissabte em planteja un retrobament entre amics de la facultat, un trobada de comunicadors. Algunes cares les vaig deixar de veure fa 11 anys, d'altres hem anat seguint-nos la pista o ens hem retrobat inesperadament en els carrers de Barcelona, però per coses del destí, amb molts pocs ens hem vist en tots aquests anys. Avui sembla que ens ajuntem una vintena. El migdia promet.

I perquè fem un dinar? Doncs perquè algunes d'aquestes velles amistats ara són pares i mares i pels horaris dels nens anava millor fer un dinar. Serà estrany... tinc ganes de veure els meus companys que vaig deixar amb 21 anys, aquells amb els que sortíem cada dijous, divendres i dissabte durant 4 anys, reconvertits en pares i mares de família.

Avui no és un dissabte qualsevol... perquè és l'últim dissabte que ell està aquí. Per passar un altre dissabte, o un diumenge, o un dilluns... caldrà esperar uns quants mesos. El seu viatge s'acosta, només queden sis dies i el rellotge de sorra del meu cap va esgotant els grans de sorra.

M'agraden els dissabtes que no són com qualsevol altre dissabte.

Un pensament per Vicenç Ferrer

Aquesta matinada ha mort Vicenç Ferrer.

Ha mort i serà enterrat a Anantapur, on ha passat 50 dels seus 88 anys de vida.

Un pensament per a ell.

Ara cal que entre tots seguim posant granets de sorra al seu gran somni.

Dies estranys...

Aquests últims dies són ben estranys.

Tenim el cap a les vacances, en els grans i llargs viatges, i deixem el present una mica de costat per a viure en aquest futur gairebé immediat.

I després?