Aquests dies no paro d'escoltar Pastora, suposo que ho fa en part perquè falten pocs dies pel concert, però sobretot perque les lletres d'aquest grup que he conegut aquest any sempre tenen alguna cosa a dir-me.
Avui us recomanaria que aneu a un post de juliol (tampoc es tracta de repetir les coses) que es diu "Sólamente una vez" on hi ha la cançó "Desolado". Senzillament preciosa. Però n'hi ha tantes altres... Dia tonto, La vida moderna, El mundo interior, 1000 kilómetros, Planetes marins... uf... gràcies Rosa per fer-me'ls conèixer!!
Aquests dies, a poc més de dues setmanes de marxar de viatge, sento que se'm faran eterns. El meu viatge a la fi del món està a tocar dels dits i em penso que encara no m'ho crec. Que fins que no aterri a Santiago i olori, senti, vegi el que hi ha al meu voltant, no m'ho podré creure.
A vegades podem dir les coses mil i un cops, per escrit, verbalment però fins que no ens hi trobem no sabem mai què ens passarà. No us ha passat mai?
Aquestes setmanes he estant ben enfeinada i avui és el primer dia que arribo a casa i no tinc res més a fer que no sigui, a part de les típiques "tareas del hogar", acaronar en Nika, escoltar música, escriure una miqueta aquí, agafar la guia de Xile i transportar-me mentalment...
Ahir per a celebrar el meu primer cap de setmana lliure, vam fer una excursioneta fins el Montcau i La Mola. Un passeig (vaig amenaçar en no tornar a parlar al nostre estimat guia si em feia grimpar molt) que em va oxigenar, relaxar i em va fer sentir molt bé.
Tot i amb això, fa uns dies, pocs, poquets que tinc una sensació dins meu que no sé molt bé com expressar en paraules: el sentiment d'haver perdut quelcom que mai no vaig tenir.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
Suposo que sí, que això que estàs sentint ara ha de formar part de la inevitable contradicció: una finestra que s'ajusta i una porta que ja s'està obrint
i que et deixa intuir l'aire de terres llunyanes, un aire carregat de milions de partícules d'esperances i promeses, i també d'un polsim d'incertesa...
i l'allunyar-se, que també deixa un inevitable rastre de melangia... Saps que trobarem a faltar els teus escrits? :)
I sí, per mi també Pastora és un dels millors grups que conec, i aquesta cançó (la del post anterior, vull dir), a mi em provoca un corrent de ganes de
viure que ni el millor cafè!
Una abraçada gran, anna, i disfruta del concert.. i fes-nos mooolta enveja, que almenys jo no hi podré anar aquest cop.
Publica un comentari a l'entrada