M'encanta anar amb moto, els moments que la condueixo són moments només per a mi que m'ajuden a pensar mentre el vent despentina (encara més) els meus cabells. Aquests dies miro encara amb més ganes el mar de Badalona ja que em falta poc per a no poder veure'l cada matí mentre es lleva el dia.
Anar amb moto em permet pensar sobre com vull que vagi el dia o com aquest ha transcorregut, i també em permet fer alguna cosa que en pocs altres llocs faig: cantar. I és que el casc fa que, fins i tot la meva poca veu, sembli més o menys correcte...
Avui pensava en alguna de les frases d'aquesta sèrie de la tele que intento no perdrem mai (ho sé, us pot semblar horrible però m'agrada veure un dels seus capítols just abans de ficar-me al llit a llegir): Anatomia de Grey. Ahir em vaig quedar amb alguna de les idees que es desprenia del capítol: no sempre ni tothom diem el que tenim ganes de dir... potser perquè pensem que farem mal a una persona, potser perquè volem amagar alguna cosa, potser perquè així creiem que ajudem a algú.
El que té aquesta serie és que, parli del que parli, sempre sembla que t'estan dedicant el capítol, no creieu? Bé, és perquè parla de coses tan normals que a tothom ens arriben...
Tornant a la moto, avui pensava en els silencis de la setmana passada... silencis produits per no voler parlar d'un tema... silencis que fan mal però que ja van desapareixent. Oi que sí?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
Hola! Doncs tens raó, jo fa temps que no la segueixo, però sempre la claven amb aquestes frases que ens arriben a l'ànima. De fet em passava el mateix amb Porca Misèria.
Ja no veuràs més el mar quan vinguis a la feina... ho trobaràs a faltar!!
Publica un comentari a l'entrada