De nou, somio

Quants cops m'hauré somiat agafant l'avió cap a Xile? Des de fa deu anys, molts, moltíssims, potser excessius i tot. I avui al migdia, mentre xatejava amb una bona amiga i ens preguntàvem per les vacances (ja tinc els bitllets cap a Roma pel dia 2 d'agost i torno el 13 des de Pissa) de nou ha sorgit el tema... "i si marxéssim cap a la Patagònia al novembre? i si anem a Tierra de Fuego? i si..."

En fi, que durant una bona estona i en alguns moments de la tarda hi torno a pensar. Durant aquests deu anys els possibles acompanyants han anat variant: en Sergio, el primer que em va fer conèixer el país; en Dani, el que me'l va fer estimar i després la Milla i en Rode, amb els que havia de viatjar aquest estiu.

Anar a Xile em sembla molt diferent que anar a qualsevol altre lloc, podria tornar a Nicaragua o a Guatemala o a El Salvador o anar a llocs nous però mai he desitjat tant anar a un lloc i menys tenir la sensació de que ja el conec...

En el "discurset" que com a madrina vaig fer al meu cosí Rode i a la Milla, els hi comentava que tinc la sensació que alguna cosa ens uneix allà, sinó no ho entenc gaire.

Quan penso en Xile recordo un sopar a la casa de Montreuil, amb els pares d'en Dani i el seu germà. Feia poc que vivia allà i crec recordar que era el primer cop que ells venien a casa a sopar. Després de l'àpat, l'Ethel ens va explicar els últims mesos que van viure a Xile: el seu pare exiliat i amagat en algun país europeu del que ni tan sols ella en sabia el nom, ella i el seu marit amb l'Alvaro de 2 anyets i embarassada d'en Daniel i tot d'una, haver de fugir cap al nord de França... i començar una nova vida. Un altre record que em ve al cap, és el documental Salvador Allende de Patricio Guzmán i sobretot els dos segons on apareix al costat del president l'avi d'en Dani.

En fi, seguiré somiant i seguiré pensant que hi aniré algun dia, potser no aquest novembre, potser tampoc l'any vinent però estic convençuda que algun dia aniré a aquest país tan llunyà però tan proper alhora.