Estimar / estimar-se

Mentre escric això estic escoltant "Universos infinitos" de Love of Lesbian i em quedo amb dues frases "Yo ya no puedo hacer más" y "Me perdí en mi universo".

No estic d'humor aquest vespre de mitjans de juny i li puc donar la culpa a moltes coses: el maleït temps que fa, portar encara roba d'una mica d'abric quan falten pocs dies per a que la primavera ens deixi fins l'any vinent, aquest mal de panxa que tinc des de fa un parell de dies, no haver poder parlat amb l'Esteban avui quan l'he trucat, no saber quan el podré veure de nou, que el meu gat Nika em desperti cada dia a les cinc del matí...

En realitat res d'això té a veure amb el meu humor... però podria ser, no?

Divendres al vespre sopant amb unes amigues de la Rosa algu va fer que brollessin un parell de llàgrimes en els meus ulls quan va dir alguna cosa com que abans d'estimar a algú ens hem d'estimar a nosaltres mateixos. Quanta raó, i quants cops ho hem sentit i quants cops no n'hem fet cas...

I avui (no per primer cop i segurament no per últim) dic prou, PROU. Ja fa massa temps que sembla que no m'estimi, que no em preocupi pels meus sentiments i que prefereixi el plaer momentani i ràpid a dir un NO ben alt i fort.

Oi que quan un nen petit o un animaló s'acosta al foc per primer cop i es crema després procurarà no acostar-s'hi més? I doncs, perquè jo em cremo i em cremo (ara citaria alguna frase del "Quemas " de Deluxe) i segueixo acostant-me al foc? Suposo que és perquè el foc ens hipnotiza, ens atrau i ens crema en el moment que menys t'ho esperes.

I voldria dir fort, ben fort, aquest vespre de mitjans de juny que ja no m'hi acostaré més. Em fa mal, em farà mal però sabia que això en algun moment havia de passar i crec que avui és el dia.

Vull despertar demà i poder-me mirar al foc sense ànsies d'acostar-m'hi. Crec, de tota manera, que ell també en té ganes de que no m'hi acosti més i potser així serà més fàcil.

Aquest vespre dic prou...

Yo ya no puedo hacer más...

Ara m'estimaré a mi...