Ahir em vaig acabar l'última novel·la de Gioconda Belli i em va deixar un bon sabor de boca.
Al començament em va torbar una mica.
L'escriptora nicaragüenca, antiga guerrillera sandinista, em tenia acostumada a les seves poesies eròtiques (us en vaig posar una fa uns dies) o a les seves novel·les mig autobiogràfiques que sempre parlaven del seu país.
En aquest cas, Belli agafa una història coneguda per gairebé tothom, la d'Adam i Eva i la fa seva. Una mica desconcertant al principi però que va enganxant a poc a poc, amb la seva manera poètica d'explicar la història i amb unes últimes pàgines que donen una volta a la història que em van deixar força satisfeta.
En fi, un altre llibre de Gioconda Belli que us recomano.
M'acaben de concedir vacances al novembre i això vol dir... que marxo a Xile!!!! Fa uns dies us escrivia que tornava a somiar en anar-hi i ara gairebé ho toco amb els dits.
Acabo d'escriure un sms a la que serà la meva companya de viatge, segur que estarà tan contenta com jo ;)
Crec que a partir d'ara patireu els preparatius del viatge.
Avui volia escriure sobre el concert de Deluxe d'ahir, però ho faré un altre dia ja que ara mateix no en tinc gaires ganes.
Aquest matí, a quarts de deu, el Tuixi (el meu petit hamster) s'ha mort.
Ha estat tot força ràpid, de fer ja feia algunes setmanes que a les nits no sentia com corria dins la roda de dins la gàbia però bé, pensava que s'havia fet una mica gran. Dissabte però quan, com cada dia, li vaig obrir la gàbia per que saltés cap a l'altra roda groga amb la que passejava pel pis, li van fallar les potes i va caure un parell de cops. El cap de setmana se l'ha passat dormint i menjant poquet i ahir a la tarda vaig decidir portar-lo al veterinari. Poca cosa em va saber dir, que potser és que era gran (el tinc des del 23 d'octubre del 2006)... em va donar unes vitamines i ja.
Quan vaig arribar del concert me'l vaig trobar dormint com sempre però aquest matí ja l'he vist molt malament i he decidit quedar-me a casa.... fins que a dos quarts de deu...
En fi, ara ja està... estic trista però prefereixo que hagi estat en pocs dies. Sembla mentida que per una cosa tan petitona et puguis sentir tan trist.
Una de les cançons que més m'agraden del grup francès Tryo. Crec que a finals d'any hauré de fer una escapada a França per veure'ls en concert, ara que al setembre treuran nou disc. Em sap greu però no he trobat cap video una mica més "digne" de la cançó...
"Embrasse moi dessus bord Viens mon ange, retracer le ciel J'irai crucifier ton corps, Pourrais-je depunaiser tes ailes ? Embrasser, te mordre en même temps Enfoncer mes ongles dans ton dos brulant Te supplier de me revenir et tout faire ô tout pour te voir partir et viens! Emmene moi là bas Donne moi la main Que je ne la prenne pas Ecorche mes ailes Envole moi Et laisse toi tranquille a la fois Mille fois entrelassons nous Et lassons nous meme en dessous Serre moi encore serre moi Jusqu'a etouffer de toi
Il y a des salauds Qui pillent le coeur des femmes Et des femmes qui n'savent plus trop D'ou l'amour tire son charme Papillons de fleurs en fleurs D'amour en amour de coeur Ce qui n'ont qu'une etoile Ou ceux qui brulent leur voiles
J'aime tes larmes quand tu aime Ta sueur le sang, rendons nous amants Qui se passionne, qui se saigne J'aime quand mon ecorché est vivant Je ne donne pas long feu A nos tragédies, à nos adieux
Reviens moi, reviens moi Tu partira mieux comme ça A force de se tordre, On en finirai par se mordre A quoi bon se reconstruire, Quand on est adepte du pire Malgré nous, Malgré nous, A quoi bon se sentir plus grand Que nos, deux grains de folie dans le vent deux ames brulantes deux enfants
Il y a des salauds Qui pillent le coeur des femmes Et des femmes qui n'savent plus trop D'ou l'amour tire son charme des Papillons de fleurs en fleurs D'amour en amour de coeur Ce qui n'ont qu'une etoile Ou ceux qui brulent leur voiles
Embrasse moi dessus bord Viens mon ange, retracer le ciel J'irai crucifier ton corps, Pourrais-je depunaiser tes ailes ? Embrasser, te mordre en même temps Enfoncer mes ongles dans ton dos brulant Te supplier de me revenir et tout faire Pour te voir partir et viens! Emmene moi là bas Donne moi la main Que je ne la prenne pas Ecorche mes ailes Envole moi Et laisse toi tranquille a la fois Mille fois entrelassons nous Elassons nous meme en dessous
Serre moi encore serre moi Jusqu'a etouffer de toi {x2}
Escric diumenge al migdia, després d'haver estat en una terrassa esmorzant a la Plaça Espanyola. La resta del dia es presenta també tranquil, seguir llegint el diari, fer feina aqui a casa, jugar amb en Nika, cuidar al Tuixi que sembla que no està gaire fi (crec que el portaré al veterinari perquè ahir no caminava gaire bé), preparar el dinar per demà... en fi, un diumenge com un altre...
Ahir, vaig dinar amb Jose, Vania i la niña Irina. Abans vam passejar una mica pel Clot i Poble Nou i després ens vam acostar al Parc de l'Estació del Nord on es feia l'acte "Amb Palestina al cor"... poca gent, molt poca gent... la bona noticia del dia: L'Irina tindrà un germanet o germaneta al desembre ;))
Divendres, a diferència de la resta de cap de setmana, va ser un dia d'anar i venir, de pujades i baixades... la feina, un parell de reunions no gaire llargues, una discusió via messenger amb bronca inclosa acabada amb un "anem a dinar?", unes hores a casa, cerveseta prèvia concert i finalment... Mishima!
A veure, la impressió general del concert és bona... però m'espèrava més. Els dos últims concerts als que he anat m'ha passat el mateix, concerts asseguts on per moltes ganes que tinguis d'aixecar-te i ballar, no ho fas perquè, ningú tampoc ho fa.
En aquesta ocasió era a l'Auditori i malgrat els Mishima estaven al complert i van tenir la col·laboració de l'Elena Miquel (Facto de la Fe y las Flores Azules) en tres cançons i al Miqui Puig en una altra, en David Carabén (cantant) no tenia la seva millor nit.
Tot seguia un guió ben estructurat, amb presentació de cançons i brometes vàries... però era això, un guió que feia que res semblés natural. La música es va sentir molt bé des del principi però en micro d'en David... deixem-ho córrer...
En fi, que podia haver estat millor! Espero que Deluxe dimarts, aquest cop serem de peu a Bikini, no em deixi amb el mateix regust de boca.
Aquí estoy, desnuda, sobre las sábanas solitarias de esta cama donde te deseo.
Veo mi cuerpo, liso y rosado en el espejo, mi cuerpo que fue ávido territorio de tus besos, este cuerpo lleno de recuerdos de tu desbordada pasión sobre el que peleaste sudorosas batallas en largas noches de quejidos y risas y ruidos de mis cuevas interiores.
Veo mis pechos que acomodabas sonriendo en la palma de tu mano, que apretabas como pájaros pequeños en tus jaulas de cinco barrotes, mientras una flor se me encendía y paraba su dura corola contra tu carne dulce.
Veo mis piernas, largas y lentas conocedoras de tus caricias, que giraban rápidas y nerviosas sobre sus goznes para abrirte el sendero de la perdición hacia mi mismo centro y la suave vegetación del monte donde urdiste sordos combates coronados de gozo, anunciados por descargas de fusilerías y truenos primitivos.
Me veo y no me estoy viendo, es un espejo de vos el que se extiende doliente sobre esta soledad de domingo, un espejo rosado, un molde hueco buscando su otro hemisferio.
LLueve copiosamente sobre mi cara y sólo pienso en tu lejano amor mientras cobijo con todas mis fuerzas, la esperanza.
Quants cops m'hauré somiat agafant l'avió cap a Xile? Des de fa deu anys, molts, moltíssims, potser excessius i tot. I avui al migdia, mentre xatejava amb una bona amiga i ens preguntàvem per les vacances (ja tinc els bitllets cap a Roma pel dia 2 d'agost i torno el 13 des de Pissa) de nou ha sorgit el tema... "i si marxéssim cap a la Patagònia al novembre? i si anem a Tierra de Fuego? i si..."
En fi, que durant una bona estona i en alguns moments de la tarda hi torno a pensar. Durant aquests deu anys els possibles acompanyants han anat variant: en Sergio, el primer que em va fer conèixer el país; en Dani, el que me'l va fer estimar i després la Milla i en Rode, amb els que havia de viatjar aquest estiu.
Anar a Xile em sembla molt diferent que anar a qualsevol altre lloc, podria tornar a Nicaragua o a Guatemala o a El Salvador o anar a llocs nous però mai he desitjat tant anar a un lloc i menys tenir la sensació de que ja el conec...
En el "discurset" que com a madrina vaig fer al meu cosí Rode i a la Milla, els hi comentava que tinc la sensació que alguna cosa ens uneix allà, sinó no ho entenc gaire.
Quan penso en Xile recordo un sopar a la casa de Montreuil, amb els pares d'en Dani i el seu germà. Feia poc que vivia allà i crec recordar que era el primer cop que ells venien a casa a sopar. Després de l'àpat, l'Ethel ens va explicar els últims mesos que van viure a Xile: el seu pare exiliat i amagat en algun país europeu del que ni tan sols ella en sabia el nom, ella i el seu marit amb l'Alvaro de 2 anyets i embarassada d'en Daniel i tot d'una, haver de fugir cap al nord de França... i començar una nova vida. Un altre record que em ve al cap, és el documental Salvador Allende de Patricio Guzmán i sobretot els dos segons on apareix al costat del president l'avi d'en Dani.
En fi, seguiré somiant i seguiré pensant que hi aniré algun dia, potser no aquest novembre, potser tampoc l'any vinent però estic convençuda que algun dia aniré a aquest país tan llunyà però tan proper alhora.
És gairebé la una de la matinada però no vull anar a dormir sense escrirue una mica sobre la pel·licula que he anat a veure aquest vespre: "Mil años de oración" d'en Wayne Wang.
Després d'una setmana amb més baixos que alts, amb visita a la metgessa i sessió de reiki inclosa, canvis de temps i dos dies de pluja... aquesta pel·licula m'ho ha fet oblidar tot.
Mr Shi va a visitar en un petit poblet dels Estats Units a la seva filla Yilan que s'ha separat recentment. El xoc generacional, cultural, l'idioma... tot els separa, però com si es tractés d'anar obrint i descobrint les nines russes, tots dos s'acabaran coneixent.
És una pel·licula de personatges, tan sols quatre. El pare, la filla, Madame (una dona iraní que el pare es troba cada dia el parc i amb la que es pot disfrutar d'algunes de les millors seqüències de la peli. Mr Shi parlant en xinès mandarí i ella en iraní i intercalant algunes paraules en anglès... i on descobrim com és aquest encantador vellet) i el nòvio rus de la filla que apareix poc més de cinc minuts.
Els diàlegs, l'ausència d'aquests, els dos móns que es tornen a juntar després de 12 anys sense veure's, la separació física i psicològica entre aquest pare que ve a ajudar a la seva filla i aquesta que no permet que l'ajudin...
En fi, que us la recomano molt i molt, és curta, i encara se'n fa més i surts del cine (a més d'amb ganes de menjar xinès) amb un somriure als llavis.
Dimecres va ser un dia esgotador... d'aquells que arribes a casa i et vols ficar al llit inmediatament. Vaig treballar fins les set, una cerveseta amb en Cristòbal per pujar els ànims i cap a casa.
Ahir en canvi, i malgrat em sentia molt cansada, vam agafar el tren amb la Carlota i la Berta i vam anar a passar el dia a Sitges. Passejar, juga una mica amb la nena a la sorra i calor, molta calor... de fet, les platges estaven plenes de gent prenent el sol i començant a ficar-se a l'aigua... i nosaltres en texans!!
Sempre és agradable passejar per Sitges i a mi sempre em porta bons records. De fa més de deu anys quan anàvem a passar caps de setmana a casa dels Ceres i el primer cop que hi vaig portar a en Dani... en fi!! bons records en els que tampoc m'hi vull aturar gaire.
Vam aprofitar el viatge de tornada, mentre la Berta dormia, per parlar de les vacances a Itàlia. Sembla que van prenent forma!! Podem allotjar-nos a casa un amic de la Carlota, en un poblet a prop de Roma, fins el dia 7 d'agost, per tant estem mirant de començar per Roma i després anar pujant fins a Florència i tornar cap el 12 o 13 d'agost.
Aquest matí he estat mirant vols, lloguer de cotxes, etc... i amb sort aquest vespre comprarem els bitllets.
Se'm fa extrany planejar un viatge de deu dies... ara estic pensant què faré la resta d'agost, si vaig a Menorca, si em miro una altra coseta jo sola, si...
En fi, crec que aprofitaré el sol que fa avui i aniré a prendre'n una miqueta... a veure si trenco aquest color blanc de pell!
Ahir em vaig acabar l'última novel·la de Gioconda Belli i em va deixar un bon sabor de boca.
Entrades
